BALDUFA

 

Estiro la corda, l’arronso,
vaig fent corda, corda, corda,
disparant les busques del rellotge,
fins que sigui l’hora, corda, corda, corda…
Un dia ja deixaré de donar-la,
serà quan hi hagi moltes voltes,
quan n’hagi fet infinites,
eternes files de corda i fils,
movent-los a la immensitat,
així l’estiraré per darrera vegada,
l’últim cop de canell ben ferm,
i que la baldufa rodi i rodi,
que mai no s’aturi, mai, mai,
serà l’espiral somniada,
el ball etern de les fades,
un nou rumb pels bruixots,
un vell rumb que sap tothom,
un instant retrobat a la memòria,
i que rodi la baldufa, que rodi,
qua faci voltes arreu de la terra,
que mai desesperi ni esperi,
que balli lliure fins al final,
que passaran els segles,
arribarà el “fins ara”, després,
i no et preocupis per res,
l’univers creix i creix, neix.