A mi fa temps que se m’ha acabat el vas,
ja fa moltes estones que no tinc pas got,
el gel s’ha fos, l’aigua ha servit per rentar,
entre els llavis i les ditades, tot el vas.
On vas? Aturem-nos i que s’aturi el món,
ja no són guardons el que perdem ara,
ara són glaçons, per a la copa eterna,
glaçons que no esperen, ben càlids,
eternament roents i tan savis, eterns,
ara el que ens queda és un tast de te,
un sucre vermell a la cullera de cel,
una canyella, una mel, un tros de sort,
una nit de dol, un sol de lluna, una nua pura,
una pruna única, un got de gel per si mai fa falta.
Com entendre el món en un segon si no hi ets?
Com entendre la veu si no tenim pas orelles?
Com entendre el vent si no tenim cos ni ulls?
Com entendre la mirada si ja som ben morts?
Lliuren els primers glaçons, els darrers glaçons,
el gel es trenca i encara no hem començat a treballar,
després de tant ballar algun dia la nit ens perdrà,
ens trobarà guanyant al vent una mà plena d’estels,
viurem a l’ombra d’una llum tan eterna com màgica,
despullarem l’onatge i l’oratge, serem escuma de meló,
serps d’encanteris fets i refets, amb un verí als queixals,
surrealistes formes anàrquiques per acabar alçant el bes,
besar la font de la llunyania amb un sol instant desfet,
mentre miralls i miratges miren de fer-se un lloc a la xarxa,
els peixos de plata ferits pels cometes neguitegen comiats d’argent,
entre la certesa i la ingravidesa, entenent com a comiat aquest mot,
entenent aquest vers com un vas de plàstic per sortir de nou al carrer,
com aquest poema que ja s’acaba, ara, que tot sembla que torna, a començar!
