D’una en una, de dues en dues,
de l’espurna a les espurnes,
foc, intens, ardent, roent,
ens fonem a distàncies dispars,
entre ordenadors, cor de la flor,
de l’olor que no traspassa, l’ala,
que vola, encenent un foc de segles,
junts, juntes, som capaços de tot,
i més encara, som l’espurna
que tot ho crema, de tot fem flama,
estima, estimada, la tendresa arriba,
amb tu tants dies sense veure’ns als ulls,
amb tu tants dies sense sentir la teva veu,
amb tu tants dies sense que ens separem,
amb tu encenc la flama, amb tu, de viatge.
Mira com es despulla ara aquesta pàgina,
és farcida de versos i la llum s’encén,
atura’t, atura el vent, el llarg moment,
fes d’aquest instant una lectura d’astres,
com si les estrelles parlessin i… enllaç!
Compartissin amb nosaltres un nou univers,
ja saps que nosaltres no som pas els primers,
que abans hi havia aquesta festa als carrers,
quan les guitarres dels trobadors es trobaven,
quan el vers s’encenia a les places lliures,
encenent el somriure a cada pas que feren
feres dolces que res no entenien de traïdories,
no eren males feres, la xarxa és un mirall,
la realitat no escapa i anem junts fins al final,
tracem una voluntat de nova aurora als cels,
ja no hi haurà pas cap infern, lliures serem,
com ho és el vers d’una nova lectura, atents,
agraeix el poeta aquest nom que no és pas seu,
ho agraeix i es compromet a no dir el contrari
“Que no ho sóc pas, que només escric” Tant és!
Si ara algú s’alça, entre la xarxa, amb el nom,
si algú s’alça, al carrer o a la xarxa i ho diu…
No seré pas jo qui dugui l’eterna contrària,
potser cansat de repetir allò inevitable,
dec a tu aquesta espurna que ara s’alça,
que em fa escriure sense cap mena de marge,
i sí, tots, totes, som espurnes del gran foc,
en ell cremem l’ànima, l’esperit, el nou vol,
cremem les brases, les cendres, tot és endins,
la llar ens torna la imatge dels ulls,
la mirada que llegeix aquests versos,
la flama em dóna imatges de com ets tu,
la teva fotografia em fa saltar de la cadira,
vull veure els teus ulls, el teu dolç mirar,
siguis home, dona, jove o savi, avi, germà,
poc a poc vaig coneixent aquesta xarxa
i ens trobarem, ja ho veurem, ben aviat,
el cel no plorarà, la mar no naufragarà,
mentre salto d’aquesta cadira al carrer,
mentre et cerco entre núvols de caramel,
no pots ser més dolç, dolça, i ara t’enganxes,
s’enganxen les paraules ben trobades, alades,
retrobades, volant, aquí, a l’espurna, la xarxa.
És un camí de paraules i mirades que mai no acaba.
