Recull de barreges presents

Fa fred a l’escenari

Fa fred al cor de la fada,

de la nimfa somniada,

ja saps on som,

sempre eterns.

I de tant en tant,

la lluita volta espai,

s’endinsa, damunt,

a sota les ales.

Soterrem l’eina,

la falç, esmolem,

poc a poc, el cel,

la mel, somniem.

I aquí no hi ha res,

tot és un nou vol.

Som on la lluna dorm,

on l’or s’engresca.

Som on el món,

mon nom, ton nom,

momentànies formes,

diürnes, nocturnes,

fetes i refetes.

Fa fred a l’escenari,

de la vida que volta.

Miraré de ser,

res, res més,

raser d’ulls,

de mirades,

ja saps,

somniades.

Em dónes l’escalfor.

***

Si la fosa és fonda

Si la fosa és fonda, dolça,

si la falç és el món d’or,

és el núvol de cotó,

o només una il·lusió.

Tot això ja és mort,

és dissolt, tot, tot,

com un món, es mou,

el pou, el cel, la mel.

La fosa és fonda,

ben fonda, dolça,

i és cerimoniosa,

aquesta força,

mai torta.

I envolto la lluna,

la vida, allò que passa,

la saviesa compartida

és la bellesa dels dies.

I ho sabies, sàvies avies,

enllacen les paraules,

dins les aules, plenes.

I a les terrasses,

les iaies juguen,

sense tacar-se,

enlairen el crit,

la mel al llit,

regalima,

de mà

en mà,

de llençol

en llençol,

i surt el sol,

per on no es pon.

***

Voltar la volta

Voltar la volta,

mai més dissolta.

L’estranya forma,

de les llunes roges.

I si mai oblides,

fes les cadires

sense preu ni món.

Pudentes les línies,

tant fines, suaus,

són d’ales llises,

tranquil·les,

dins el cau.

Quan tot es mou.

I de les paraules, dolços,

els gestos, la calma,

enllaça, plaça i falç,

al mig de tot el mort,

i volta la volta al sol,

fa un nou vol, ben dolç,

i s’enceta la vèrtebra

amb un tall clar i concís,

cau el cap rodolant,

escales avall,

a la vall,

de la llàgrima,

germana, de la lluna,

de negre, ben morta,

com el cor i el cos,

que apareix sol,

a les albes,

nues,

i vives.

***

Segles de glaç

Glaç al fil de la falç,

regalima glaçat, l’esfalt.

Mentre cauen glaçons

al vas que t’escalfa.

Es trenca el gel

amb les teves cames.

Segles de falç a la mirada,

i mai no s’ens acaba.

Rutines tranquil·les,

es desfan amb la lluita.

A les llunyanies silencioses,

encara és massa aviat.

***

Èpica al vers encès

Èpica al vers, tot al revés,

sembraré el meu cos,

em regaré amb la neu,

dissolta i molla, als peus.

Èpica al vers, del dret i el revés,

tot es manifesta al mirar.

Ben d’hora, el sol no mor,

massa tard, l’amor s’ha mort.

I l’èpica és més, no és ciència,

història, llum, melangia,

l’èpica és més que tot,

després de tot: Tu.

Tu, que mires sense mirar,

tu que fas del transitar: Somniar.