Vola el dol, torna el sol,
no hi ha cap control, vol,
vol volar i vola més enllà,
sap tornar, i torna, somniant.
Torna el sol i tu ets la muda,
la muda de la musa, ets dolça,
animes els meus dies amb força,
estires el temps, invertebrat, nu,
caces al vol aus de la imaginació,
de milions de colors, lliures i purs.
La desconfiança mai va ser l’aliança,
l’aliança, va ser la dansa, cada fada,
abans de ser engendrada, somniada,
com els teus ulls, savi reflex de tu.
Mirada endins, ànima viva, adormida,
dorms l’enginy, amb dansa acrobàtica,
sense voler saber de les selves erràtiques,
on em perdia, sense tu, ja les vaig cremar.
I crema, mà a mà, una melodia rasa i curta,
i crema, brot a brot, el desert dels matolls,
i brollen, pels descosits, les formes d’ahir.
No vull tornar a sentir, aquell embruix de mel,
la seva dolçor extrema va sorprendre els sentits,
aleshores, potser sí, potser tindrien sentit, sí,
o potser no, no ho sé, no ho sé, però ara no, no pas.
Torna el sol, mai no torna sol, torna amb tu, sí,
torna amb tu, l’astre que ve a endolcir les passes,
l’aire que m’atrapa, el teu alè de segles, el teu raser.
