Torna el sol

Vola el dol, torna el sol,
no hi ha cap control, vol,
vol volar i vola més enllà,
sap tornar, i torna, somniant.

Torna el sol i tu ets la muda,
la muda de la musa, ets dolça,
animes els meus dies amb força,
estires el temps, invertebrat, nu,
caces al vol aus de la imaginació,
de milions de colors, lliures i purs.

La desconfiança mai va ser l’aliança,
l’aliança, va ser la dansa, cada fada,
abans de ser engendrada, somniada,
com els teus ulls, savi reflex de tu.

Mirada endins, ànima viva, adormida,
dorms l’enginy, amb dansa acrobàtica,
sense voler saber de les selves erràtiques,
on em perdia, sense tu, ja les vaig cremar.

I crema, mà a mà, una melodia rasa i curta,
i crema, brot a brot, el desert dels matolls,
i brollen, pels descosits, les formes d’ahir.

No vull tornar a sentir, aquell embruix de mel,
la seva dolçor extrema va sorprendre els sentits,
aleshores, potser sí, potser tindrien sentit, sí,
o potser no, no ho sé, no ho sé, però ara no, no pas.

Torna el sol, mai no torna sol, torna amb tu, sí,
torna amb tu, l’astre que ve a endolcir les passes,
l’aire que m’atrapa, el teu alè de segles, el teu raser.

Tancant versos, tallant l’ahir

Tancant versos, tallant l’ahir,
ja no ens caldrà mai més patir,
vaig partir, al passeig del port,
tort, vaig naufragar al teu cos,
em vaig ofegar quan veia llum,
m’enlluernaren els teus ulls.

Veles llatines volaven al mar,
en un immens somni erràtic,
acrobàtic estel de foc encès,
ser que mai més no ho sentiré,
aquest bes primer, el darrer,
creia trobar un cos al món,
creia trobar un cor, dos sols,
dues llunes que ens miraven.

Va ser a la platja dels somnis
i ara no vull veure cap malson,
cap mal consonància que allunyi,
aquesta diferència que m’encén.

El teu foc m’omplia nit i dia,
no caldria, no caldria maria,
i aquella tarda vaig encendrem,
sense tu, i no hi ets, no et veig.
Va néixer la flama eterna roja,
aquella que si t’atrapa s’alça,
es muda, es transforma, nua.

Voldria volar amb tu, no possible,
l’impossible s’assoleix, el desig creix,
neix, etern, entre les selves erràtiques,
allà on ens perdem, sense fer-les màgiques.
Les herbes, ja cansades, sonen ben lliures,
la seva melodia és un sol pas per sentir-nos,
nus, entregats al sol de lluna que ja dorm,
quan s’adorm la cala, dins la teva mirada,
dient-li adéu a Déu, som on el sol,
com ho fa el sol, quan el sol, dorm.

I aquestes línies, transcrites, del cant,
travessa fronteres mentals telepàtiques,
que emfatitzen amb la fatalitat final,
quan anar de la mà ja no és senzill,
quan dónes els ulls i treus la mirada.

Ara les fades són nimfes de sol roent,
l’argent que vessa pels bassals és nu,
creix, entre els matolls, tot sol, i sol.

Tancant versos dins la màgica llum,
que es debaten entre tu o jo, quan,
després de tot, la unió és únic camí.

I quan mato les il·lusions reneix el brot,
brot d’oliveres eternes, on la llum no mor,
romandran encesos els fanals de la lluna,
mentre passegem pel camí de la bogeria.

Som on tu, jo, seríem, al mar de la dolçor,
on tot ens atrapa, el destí i totes les places,
els carrerons semàntics dels versos somniats,
a les cantonades satàniques angelicals i santes,
d’aquelles que dansen amb les esqueles aquelarres,
a aquells balls ancestrals de dolçor, també de sal,
sal, sal, sal, salitre a la mirada d’anys i de litres,
alcohol digerit amb el pit ben obert i adormit,
haixix del món assolit, dansen imatges als jardins.

Endins, la veu, com una pregària, és capaç d’organitzar,
en un sol moment dolç, l’embruix d’un retorn amarg,
quan la llavor es trenca i comença a néixer la il·lusió.

Com un adéu barrejat a les noves albades deslliurades,
quan el temps s’accelera i mai hi haurà tornada a l’ahir,
i així naixerem, navegant a veles i a rems, a tot vent.

Tancant versos dins el mateix xap que potser pensava,
abans que res fos imaginat o creat, abans de salpar,
quan la sal ens va deixar, ja nus i lliures, a la platja,
a aquella cala feta de calades mirades a les places,
a les albades deslliurades, a les poesies ja creades.

Poesies, assajos, i més barreges, descobertes als anys,
que tanquen cicles i panys, que s’obren a la llum rebel,
reveladora de tantes estones retrobades als concerts,
d’aquells que s’endinsen a la pell, com un anell de sucre.

Els cossos brotaran, seran lliures les instantànies vides,
quan de nou retrobarem el misteri dels enigmes, després,
després de tot, després de res, ja res nos serà el mateix,
i les imatges es vertebraran a les vertebres dels versos,
quan, ja complexos i encesos, ens mirarem, ben nus.

Tancant versos ara que dorms, que em mires sense ulls,
sense son, sense dies ni llunes, sense sols ni renúncies,
massa aviat hem volgut oblidar els versos que fan vibrar,
però mai no ho farem, sabem que els pactes diabòlic,
escrits a cels pecaminosos, són paradisos, tant dolços.

Tornaré a barrejar una cançó, un poema, roc a roc,
mai perdrem tanta força que ens empeny, barrejats,
bar a bar, desdoblaments de personalitat, els dos,
dins un sol vent, que ens empeny, i som nus, nus,
i sols, sols, eternament, eternament, som el vent.

I som mar, som el sol, allà on és ell, a la lluna bruna,
quan la pruna s’oblida dels paratges de la memòria,
quan ja no cauen pomes dels perers o dels castanyers,
quan encara és d’hora per a recollir els fruits de la passió,
de l’amor, tant sencer, tant etern, d’amor intens i ardent.

El teu cor és el meu cos, el teu cap, són els meus peus,
la teva veu mai serà la meva creu, som ben transparents,
som el vent, la cala, cadascun dels estels, de vers a vers,
encès, com el fanal, que ja brota… entre silencis bruns…
com la nit… com la nit… mai a l’infinit, ben dins els llits.

Lliteres amb cremalleres i alots, al·lots que miren sols,
a al·lotes que es banyen, entre les banyes estranyes,
de tram a tram, tramen tornades els corns i els trons,
mentre despullen les puces estranys personatges,
estrategues de mirar i no cavar abans la tomba,
castigant-se, als miralls dels inferns del seu infern,
entre el si i el sis, enterrats a erràtics bars, cantina,
constant i temerària tinta, estranya… i tant antiga…
I si no som massa valents ens matarà cada curiositat,
com mata al gat, enterrat, allà, quan torna el cicle.

I mengem els cossos i mengem el verd, bevem el vi,
potser sols, dins el camí, concís i precís, dolç encís,
entre terratrèmols d’idees i tempestes estranyes,
dins les entranyes mai no oblidades de les tardes.

I extraiem el vespre amb ulls de nit a les estrelles,
i d’elles venen albes, mai esclaves, de les andanes,
entrem a trens que s’enterren, terra avall, ben endins,
endinsem el cor a les albades dels rocs tant antics,
i ens debatin, entre barri i barri, carrer en carrer,
carrerons plens d’emocions, que dansen nues,
i s’oxiden, com els colors de tots els quadres,
potser evangèlics, tornats a policromar,
a estendre gammes cromàtiques,
a les gemmes precioses de pedres,
de estàtues a les places de la llum,
on adormim els trets, als murs,
allà on ara es balla, abans mataven,
i pels laberints de la teva veu, el tint,
la tinta, la fosca i la cala, ben barrejada,
clares, les passes, passen pesades, són,
malgrat totes les calmes entregades, so,
tro, onomatopeia, trapezi de món injust,
massa pes per una de les bandes, massa,
massa poc, a l’altre, que bada i s’estampa.

-I encara que no badi, és un desastre, astre,
és un futur foradat per una línia que ho dissolt,
sense solta ni vota, com aquestes versos dits,
com l’automàtica manera d’escriure i llegir lliures.

Tallant les coses de les illes, absoltes i soles,
a les albades que mai no cansen a les línies,
escrites i sentides, com una base,
feta de de lletres, com una copa,
com una barreja que ja no es dirà més,
com un sol emboscatge, sense xantatge.

De tant en tant, les xarxes són connectades,
com dolces fades, sentides, mai més llunyanes,
castells de sorra, vora la costa de l’ona sola,
mai més morta, de la necessitat d’escriure’t,
malgrat adormir-me entre les branques
va ser un sol pas per arribar a la lluna,
que ja nova s’ompla, de la teva mirada.

Mite mitològic, sol i lògic, de les mentides,
mite de foc, potser, pot ser que fos així,
de totes maneres, de tantes maneres,
et podia, et vaig… i et puc declarar amor,
mentre mai ens sentim l’enyor de els anys,
ja saps quantes vides viurem, plegats, junts,
ara que ja mai més s’adormiran les albades,
quan tot juts despertem del tram darrer,
del tram primer, a les contrades lliurades.

Estranyes eren les passes de les entranyes,
estranyes i llunyanes, qui ho sap, ara moro,
mors amb mi, moro amb tu, i ja no hi ha retorn,
com esperits de vi, de vida, brotarem lliures,
quan serem el sol, quan serem el dol i el vol.

Transcriuré un vers com una Bíblia que dorm,
el més llarg dels sons i dels dols, satanisme,
dins el cinisme del castic, d’ambdós mons,
amb la teva sola imatge ja sóc al paradís.

Paret a paret, pom a pom, i pany a pany,
engany, ja no hi ha desenganys, tot guanys,
cap dels enginys va ser prou forçat per la falç,
podria perdrem pels teus versos o perdrem,
pels laberints de les mirades deslliurades.

I sí, com no? Barrejades, com la màgica llum,
que ja s’escampa, voltant i rodant, pels terrats,
pels carrers més amagats, per les places, no,
no mai, no mortes, per les bales, als murs,
a les portes, massa vegades podíem oblidar.

Però no, mai, no mai, ara tampoc, mai és tard,
aquest poema a dues veus, a dues mans, sí,
com ho fan les tendres albades a les platges,
qua deslliuren els ulls, els fars, molt més enllà,
vent dolç, enginy tenaç, vull viure amb tu,
etern viatge, iniciàtic, d’àtic en àtic, la ment,
verí i vi, els teus versos em despullen l’ànima,
a dues veus, a dues mans, somniem molt abans.

Tancar els versos, mai no tallarem les ales,
deslliurades brotaran lliures les somniades,
costes salvatges, de gentils diables i fades,
saps? Mai vaig sentir tant endins una mirada,
ni la de la fada amagada, tampoc de la piràmide.

Potser masses paraules, qui saps si donades,
a la llarga no hi ha desenllaç impossible, possible,
no ens ha d’espantar al llibertat, ja tot és nat,
quan ens sentim, mim a mi, somriure endins.

Fujo de tot, avui, menys del vers tant encès,
les paraules es transformen en un sol vers,
en un sol univers, encesos, el fanals, són,
després de tot, abans de ser, el ser primer,
el raser del saber, de res ens val la renúncia,
sense denuncies, sense distàncies, ben junts.

Ara que dorms, que no hi ets, ara jo sí, seré,
entre les dolces calces dels destins incerts,
seré, sense certeses, el criteri menys estès,
la paraula mai no dita, quan la mar respira calma,
quan les passes, mai cansades, ens proclamen.

Ara sí, serem dolç embruix i una tornada alada,
com m un s estatuts fets de defectes i virtuts,
encara que varem al·lucinar al dormir a les nits,
i després moriria, passes les albades deslliurades,
tantes vegades anomenades, al llarg dels versos.

I mai més no diré si ara o si mai, si desmai o esglai,
si gemec o un sol vol barbamec, o un tuareg, sol,
com som, allà dalt, un somriure fet de cròniques,
plasmades i dissenyades, infinites dimensions,
que ara ens proclamen, escampades al carrer,
de la flor i l’ametller, de l’ham al peix, cala sola,
s’adorm, concisa, precisa, encís, d’hores liles.

I després, ja no hi haurà temps, ni nit, ni dol,
cap consol, el sol serà sol, serà el vent atent,
latent, mentre entenem, les raons de tant en tant,
entretant, tantes portes mig tancades obrien el final.

I vàrem deslliurar un cant amb una música viva de combat,
quan ja tot és nat, quan tot és donat, quan tots som un,
i sols, sols, guanyem un sol pentagrama al vent que corre,
que ve corrent, i sí, s’encén, més enllà de les matinades,
que es pentinen, com estranyes bruixes senzilles, al cel…

…al cel… del teu cel… a dues veus, de mel… en mel…
final estrany, d’un dia, un instant, moment alat, etern…
estelat, a les teles dels teixits , de xarxes, antigues…
…i passades, mai no oblidades, endins les danses…
…de les llunes acrobàtiques… quan balles ben sola…
endins, dins, i tant, i tant mateix… i ara que podem…
…encara… ara dansa, aquella vella melodia de la força…
quan anomenem les instantànies formes dels vents…

I tu…. i tu… i jo… i jo… i potser encara massa d’hora…
i a aquest ritme, que s’endinsa entre totes les cordes,
sí, ara és el moment, de donar la volta a totes les coses,
ho saps, sí, dóna la volta, dona, vine i dóna la volta…

I ara que, i ara que vaig, i ara que faig, i ara que.. i ara que…
danso. Mut. I ennumero les imatges nues de les places,
de les anades i les tornades, que s’alcen, hipnòtiques,
amb misses negres i aquelarres de cabres embogides,
mare de Déu, la ferida és tant oberta… que ni amnèsia,
tampoc narcosi, ni masses píndoles, cap ni una, avui sóc jo.

avui sóc tu, que ets amb mi, encara ara, encara per aquí,
potser masses barreges em feren pensar en la llum sola,
ben sola… encara ara… que encara és d’hora per a tot.

Tancant versos, encesos, a les places de les onades,
donades, alades, al ritme frenètic de les albes soles,
quan potser creiem que era senzill obrir un sol camí.

I ara res no és verí, ni ens emborratxem, ens esborrem,
del mapa i de les creus, si encara hi creus… ho veus?…
Tot és tant senzill com aclucar els ulls i obrir bé la boca…
Dóna’m la llum, el vers, el vel, la sola lluna enigmàtica nua,
la satànica majestat dels tradicionals clàssics immediats,
a la creu, clavats, sense preu, quan seus, on fas lloc.

I ja no cal enlloc, el vell esguard, el nou i el vell cant,
l’encanteri del canti, que decanta, quan canta la llum,
quan mulles els llavis abans no marxi mai més l’amor,
el teu amor, el meu amor, el nou sol nu, el més bell,
lleu presagi, algic salt màgic, estratègic i eclèctic.

Elèctric forma d’esguardar una sola carta damunt la taula,
elles varen passar sense importar-lis poc ni massa, cas escàs,
la casa, era tant gran que masses la veuen com un palau,
de les aus de les rambles a les façanes, anades, tornades.

Façana alçada amb la tenaç veritat del traç verídic i clar,
quan els versos es teixeixen sense fi sempre hi ha qui diu,
qui sent, qui creu, qui pensa… que res no és infinit, no…
direm, que potser, tant és, som la màgia de la vida d’aigua,
i que, malgrat tot, tenim totes les ganes de governar-nos,
sense Estats opressors, amb negres flors, fosques flors,
frescos estesos a les galeries d’art de la teva mirada.

Anirem més enllà de qualsevol indret, cos a cos, ment a ment,
sentiment etern, de dolç serè despertar, de la lluna a la mar,
per a saber de nou, despertar, plegats, més enllà de la veritat,
de les mentides, de les vides que podrien segregar més vides,
deixant-les, captives, a les places revolucionaries i més lliures.

Revolta la volta voltada, volada, del bell ball de les onades,
lliures com les passes de les tecles que s’encadenen soles,
com en un vent huracanat de diables i àngels ben glaçats,
d’aquells que quan els veus creus que ja deixaràs el fons,
profund, de la coma mal posada o de la mirada gelada.

I ara saps on tornarem després de tants intents al vers,
intensament, intrínsecament, secs per dins i mai cecs,
mai cecs davant les veritats, tancant versos, tallat ahir.

Ratllats, anirem a jugar amb castells de sorra ben humits,
per la màgia de la sal que fa cercles de bruma per la nit,
a l’horitzó de la mirada, que creu que el poema mai no acaba,
quan just ho fa ara, ara mateix, mentre una nova cançó ja neix.

Quan creix l’eix vertebrador d’una història que creia acabada,
quan tot just començava, més enllà de mots i de paraules,
just al poema proper, que ja es prepara, i és ara, ara… ara.

Addiccions, raons i accions

(I)

Addiccions, raons i accions,
reaccions, pluja de mots,
paraules que encadenen,
danses que van i vénen,
saviesa sentida i ferida,
per una xarxa que caça,
que t’enganxa, pas a pas,
obté el teu cos i el teu cor,
obté la teva llibertat i no mor,
sinó que creix, més i més…
Un no aturar-se, m’atura.

Addiccions, atur, crisi i sort,
sort de tenir-nos, deslliurats,
més enllà de les urpes dures,
que seguen la vida i la llum,
que seguen les ànsies, suaus,
que acaricien els somnis lleus,
que breus sorgeixen, del no-res.

Si el plaer no existís seria malaltís,
i ho és, amb matisos o sense ells,
segellen planes les danses estranyes,
es transmeten entre trànsits i passes,
mai ens són estranyes, són les entranyes.

Entranyes que ceguen la més màgica llum,
que la violen, dins meu, martiritzant-me,
torturant-me, per no poder donar raons,
d’aquests segons, que passo captiu,
viu, no pot ser, potser mort, tort, sí,
tort i mut, cec i sord, saviesa sentida,
compartida, entre part i part, ara neix,
aquest vèrtex de poema simètric i atent,
atemptàvem poemes sense por a elles,
les absurdes idees, fetes de puny i lletra.

Connectem, savis, més enllà de l’enganx,
de l’engany, de l’estrany, del desconegut,
som una llei sense embuts, ens vol presos,
ella lliure, herba salvatge, jo encadenat,
a una màgia artificial que si és certa…

Sóc mort, mort en vida,
m’enfonso, no hi ha límit,
ni marges, sense fons,
submarí ofegat i surant,
sense poder volar, no mai,
em sento part del somniar,
encara que el malson ara pot,
ara pot, no trobo sortida, mort,
mort en vida, vida i mort, ara,
en un sol segon, de mirar-me,
profunditat oceànica, vida rara,
amarrat a la mar, ram de veritat,
sinceritat fidel del cervell i la ment,
del sentiment, filosofia que es perd,
s’envà amb l’olla més enllà del tot,
sense masses límits ni marges,
allà on aturar-se, on ser el ser,
l’antic i el vell raser, amb tu,
sense ella, sense ell, així,
pol·len i herbes màgiques,
de bruixes antigues i fades,
tantes vegades acorralades,
per la ingènua força del vent,
del vers, de la versatilitat nua,
versàtil forma de ser lliure i sol,
sol en el món que s’adorm al límit,
i limiten les mètriques simètriques,
limiten les meves ànsies de posseir,
allò que ens fa tornar allà on érem,
molt abans de conèixer la mar,
la immensitat dels oceans,
oberts als ulls i les mans,
oberts de bat a bat, sí,
com els teus ulls clucs,
com la teva ment atenta,
com l’atemptat a la veritat,
a la llibertat, a les realitats,
som un sol mos que mengem,
quan no veiem més enllà d’aquí,
i aquí sorgeixes com somni a seguir,
com a horitzons senzills on conquerir,
justícia, astúcia, senzillesa, compresa,
ara que les bases són nues i enigmàtiques,
màgiques i automàtiques, directes, directes,
rectes com corbes conegudes i desconegudes,
que es transfiguren, dins danses acrobàtiques,
senzilles i aromàtiques, sistemàtiques, àtiques,
allà dalt on s’adorm la sal, immens, roent, plaent,
complement i ment, completament, sense laments.

Addiccions i accions que ara emprenc, comprenc,
entendre i atendre, tendre com abans de ser,
res més, l’últim i el primer raser, el teu cos,
el teu cor, l’enigma de les hores més dolces,
anem sense dol allà on el sol mai no s’adorm,
i quedem sense aire per bé l’amor ens dóna vida,
i volem sense pensar-ho, bategant, enèrgics,
frenètics, estètics, estèrils -quasi- voleiant.

Addiccions i contraccions automàtiques, sentides,
aromàtiques i aràbigues formes de teteres infinites,
allà on mai no delimites les mines, i doncs, t’animen,
mim a mim, s’endinsen, dins sentides ales liles, nues,
fent i refent les feres a l’imaginari col·lectiu i més íntim,
mentre, senzillament, anem entre les illes i les barques,
branquejant entre brots i tiges, amigues, algues senzilles,
adormint-me entre el mos i el tram, entre la terra i el sol,
sense desconsol, arriba sol el tros de sort, mai ja torts,
sense alcohol ni haixix, però cremant per dins, per dins.

Entretant, barreja a barreja, ja vivim la màgica llum,
escull i acull el vers nu dins de l’ull alt, el de la ment,
atentament, atemptant a la llibertat el far ja s’enfonsa,
i fondeja cales calentes, calces blanques mediterrànies,
humitegen les natges de les eròtiques pàgines negres,
el passat és un reguitzell de zels i cels, tant ardents.

Tantes terres de portes tortes no duien al final.

(II)

Infinits volàtils de llums màgiques quan ens en sortim,
al final ens acabem sortint, sort de la sortida, sentida,
obren portes les teves mirades, herboses i ben alades,
les teves danses, quan acarones la mirada a cada paret,
blanca com la escuma dels vespres que ja són eterns,
ara la decisió és només meva, ja no podré mirar enrere,
anirem endavant, ben aferrats de les mans, dels sexes,
de tot, dos cossos sols compartint la soledat promesa,
a les darreries de les frontisses fetes de blaus cels nus,
quadres de ciutats laberíntiques i esquives, a estones,
a estones, quan voltes, vol a vol, voleiant les llunes,
tendres, prunes, nocturnes i diürnes, abans vedades,
per vels acceptats com naturalitat certa, mai presa,
per una presó feta d’orgàniques barreges caduques.

Entre la sensible via, entre la sal i la saliva, viva,
estigma de les hores vertebrades dins el somriure,
com riure i riure, amb una mirada feta d’ales i dies.
Tornaré a repetir, tantes vegades com faci falta,
els versos més dolços, els més estimats, la nit,
la fada i la pruna, la lluna i el melic, vers d’ahir,
sentit endins, abans de les matinades, ja lliures,
perquè no conec altre manera de ser i compartir,
perquè no sé una altre saviesa que l’eterna bruma,
perquè no conec altres camins que em duguin a tu,
perquè no sé res més del meu passat, ni el futur,
si no és amb tu, si no es seguint el primer pas,
el darrer pas, la forma d’alliberar la lluna lliure,
quan vola més enllà de l’espai, que tot ho limita,
si hi ha límits, si hi ha fi, si hi ha marges, endins,
per fins, del fons profund, del viu difunt, que era.

(III)

Passat caduc, futur perenne, costarà, res senzill,
tantes vegades diré no que el sí deixarà d’existir,
no és gens fàcil, no és pas negar-se senzillament,
és ment i sentiment, és batec valent, lluna latent,
és febre i nostàlgia, és filosofia feta dolça maria,
que ara es fa amarga i, abduïda, lluny, em mira,
mira, mirant de matar el darrer anhel del cel obert,
sense saber ben bé del cert… Quin és aquell origen,
quin és aquell final, quin és el fanal… Que apagaré.

Serà com un far, com un focus, com un foc, radiant,
un sol, un escenari fet amb presses, sense notaris,
un ritual, un encenall, una copa barrejada, una llum,
un llumí, una lot, un flor de lotus vermella i roent,
que m’encén el futur com ho fan, encesos, els ulls,
els teus ulls, adormint-me, resto, abans els somnis,
somnis que faran i refaran el futur que ara ja fem,
tant valents, tant eterns, tant fidels, entre vent i cel.

Addiccions, futur perenne pels anys dels anys, anem,
anem a anomenar les frases que rumiarem, barrinant,
anant, venint i tornant, entre torn i torn, llibertat major,
no vull ser mai més esclau, d’una fantasia tant i tant real,
no m’agradaria passar un dia més sense sentir-te present,
sense enganyar-me més, sense enganyar-te mai, mai més,
vull ser i que la màgia de les herbes sigui per a la resta,
la resta que seguirà fent i refent la festa, la vella orquestra,
els diables i les cabres atònites, les que dansaran eternes,
en el ball dels terrats, allà dalt, on volten totes les finestres,
serem lluna i estel, frase mai feta, mai sotmesa, dins la certa,
la certa lleugeresa del vers lleu, del goig intens, de la vall ferma.

Vall on balles al ritme d’allà, d’allí, a l’illa de portes liles,
que s’obren, cap a l’altre costat, tomb a tomb, voltant-nos,
nus de món i nom, de terra i sol, d’estels i estrelles, belles,
com ells, fidels i eterns, com aquesta promesa, sense idea,
preestablerta, tantes vegades lluità la lluita que millor callar,
res no dir, allà es maten a trets i aquí el ball de bales és etern,
i ara diga’m quina droga m’allunya del meu ésser primer, darrer,
diga’m perquè cal evadir-me, quan de fer volia gaudir-ne més…
I més… I si gaudir restà en la sobrietat, en la serenitat, viu-me,
sent-me, mora’m, mata’m, allibera’m… Dins una illa, feta de nit,
de llamps i ones, de mapes sense trampes, de trams, alternant-se.

Addicions i diccions, abans de les accions i les reaccions, motius,
altius i antics, de tant recordar-los ja he fet uns versos més,
agraït per la paciència, la meva absència sense consistència,
sense fer cap mena de reverència, retrobant la meva essència.

Adéu, també a tu, màgica llum, que despertà totes les barreges,
faré un beuratge al bar alternant músiques i fruites tropicals,
abans no arribi el vendaval de vents huracanats, traficats.

Trànsit i tràfic, entre àtics i sobreàtics, allà on pensa la lluna,
al melic de la llum diürna, reflectida en copes, sense barrejar,
entre el bar i la barra, entre el desdoblament de personalitat
i cada dia donat, mai envà, per les esteles que fan el sembrat.

Brotem, lliures, alliberats, branques i troncs del més enllà,
més cap aquí que cap demà, demanant permís per a entrar
allà on les danses són lliures i ara ja vola un nou vol, sol,
com aquesta solitud que ja no sentirem, al ser-nos alliberats,
catarsi col·lectiva, del no anomenat, seguiré la via, fins arribar.

(IV)

Arribem, infinit etern, arribem on ja som aire, sol, i vent,
on no ens cal respirar per salpar, tampoc per a amarar,
per amarrar, ben lligats tots els caps, cop a cop,
desenllaç d’un traç que potser ens costarà allitar,
però serà el més dolç dels somnis, sabent despertar,
sense nervis ni enigmes, sense secrets ni misteris,
sense enganys, guany a guany, serem l’únic vol,
el tendre contrast, entre tast i tast, com t’ho fas?

I jo, com ho faig? Un tros de sort alliberarà, llit a llit,
titllarem de titelles les feres que no volen decidir, sí,
per elles, sigui blanc o negre, verd o groc, fosc o clar,
pas a pas, serem somni encès de vers en vers, univers,
sense esperar res de la resta, només això, aquesta festa,
serem ser i rumiarem, rumb a rumb i rem a rem, vela a vela,
entre les tenebres, entre les febleses, les fortaleses i la llum,
al far faraònic d’arenes daurades, amb aigües cristal·litzades,
blau marí, turquesa de pedres, les que mesclaré amb la meva,
mirada sentida, de l’infant a qui seré, litúrgia màgica, de far.

(V)

Ara, no abans, mai després, tot això necessitava un vers,
o dos, o tres, el fet és que cal espiritualitzar cada ritual,
cal farcir-lo de lletres, si cal, i potser també… Si no cal,
gràcies per seguir, per venir fins aquí, si fas un salt d’ulls,
si et declines fins les últimes línies, no ho hauràs perdut tot.

I guanyo un any sabàtic al meu àtic asolejat, dins el meu cap,
el guanyo, un any, darrera un any, enguany, per mai, cap engany.

-És un fet, fins que no ho buido tot no vull saber res de res-

Dolça lluna, fada diürna

Mentre dormen les paraules,
a les sales de nata dolça,
com dormen les llunes,
quan es despullen nues.

Mentre camines a la sorra,
a la vella sorra, d’or dolç,
et fas el sol amb el cor,
pintes horitzons suaus,
d’aquells que cures,
a les places diürnes,
mai prou obertes, mai,
i quan, encara que no ho veus,
fas el pas, mai en fals, de llum,
d’astres, de llums il·luminades,
quan s’adormen les danses velles,
mai prou lluentes, de la dansa,
abans de res, abans d’ahir a la nit,
vas sorprendre al món amb la veu,
amb el cant, amb l’escrit, la faç,
fisonomies, concises, escrites,
mai prou abans, no, dites, sentides,
perduts sense mirar, abans, després,
serem el ser de l’últim raser, un guinyol,
de rínxols daurats, onades ondulades, sí,
un somni, un anhel, d’aquells que fan el bes.

Planetes de dolça lluna, flor nocturna i diürna,
maga de les ones, de les onades, dolç embruix,
fada de les nits entregades a les mateixes ànsies,
encara, mai tard, mai massa d’hora, adormint el món,
mentre dansen les màgiques ballarines al llac etern.

Una bruixa li digué a una fada on eren les paraules,
a unes aules on les noies feien que sí amb el cap,
sense pensar massa si ahir el no era un mot estrany,
els druides i les druïdesses eren eternes i belles,
somreies al sol i som on la lluna s’adorm, dolça,
i si ja no hi ha preguntes, ni respostes, res de res,
potser és l’hora d’uns silencis que passin pel carrer,
vers primer, vers darrer, somni encès, embruix cert.

Ara pels carrers tant sols es pot veure el darrer bes,
un present que mai s’empassa el passat, tot passant,
entre passeig i passejada, a les tardes ben barrejades,
ja passades, barrejàrem el barrejat per veure llum màgica,
quan encara no sabíem que entretant, de tant en tant,
ara que podem encara, les danses ja són acrobàtiques,
i ja lluiten quan canten les danses acrobàtiques llunàtiques,
quan abans ens creiem passar per un passadís fet de pastís,
mai l’anís va ser concís amb l’aiguardent de les caminades.

Uf! Diràs, no hi ha més a dir si l’ahir no es fet de te vermell,
de menta, de dolça harmonia entre espècies d’efecte psicodèlic,
desitjos que esclaten a les places estimades, abans les tardes.

Abans de la trencadissa al passadís de l’amor ell va fugir,
volia saber de les tendreses que amagaven les fades humides,
senzilles, entre les carreteres on es venia l’amor sense recepta.

I la dolça lluna ja no fa cantonades entre carrerons i places,
ni fa que s’esgoti el fanal que tímidament dóna fosca llança,
que amenaça la teva tornada a casa, maleïts bandits de la nit,
fuig la por al passadís d’una cambra, ja llunyana, em torturaven.

I aquesta foscor és por per les meves nits, ara diga’m qui sóc,
si ni jo mateix em reconeixo a aquests versos, sense desesperar,
mentre a misses dites, les mitges tintes, foren frontisses de raó,
de raonaments, sentiments, pressentiments, patiments d’hores,
de darreres hores, abans les bruixes i les fades nues no escriguin,
a les matinades, que mor la angoixa, la por, el feixisme, desgràcia,
que mai podran fer res contra el somni, contra el més bell del bell.

Dolça lluna, fada diürna, dóna’m el camí de tornada, fada amagada,
ets la bellesa dels infinits habitables, dels volàtils, ja sóc dins teu.

Tu sabràs

Tu sabràs, tu ja ho saps, ho saps,
no crec en deixar-se alliçonar, mai,
ni en tallar-te les ales, ni cohibir-te,
no entenc de la mort en vida, no gens.

Vull fer créixer les teves ales, volem,
lliures, eterns, amb la força del vent,
entretant, ara, encara, i per sempre.
Tu sabràs, tu ja ho saps, ets la guia,
la teva guia, i també el teu nord.

Tu mateixa, tu mateix, l’univers creix,
quan va néixer va escriure un sol vers,
únic, etern, també fidel, ple de tendresa.
Tu sabràs que vols, tu sabràs que fas.
Tot està ben clar, no hi ha tornada.

I ara que enllaces paraules amb gestos,
ara que tornes a l’essència adolescent,
a la nena valenta, dura, pura, ingènua,
et diré que tu ja ho sabràs, futur que fas,
només tu pots decidir, sense explicacions,
sense excuses, sense justificar-te, no mai.

No cal fer evident l’evidència, ja és ciència,
és consciència, tendre i eterna, llum de mar,
ram de plenes flors, guarint-nos les ferides,
obertes a la sal dels oceans que travessarem,
volant, entre metalls cromats, amb ales blanques,
els més llargs dels somnis són als ulls de pedres,
precioses, marines, allà on el corall és als núvols.

Tu sabràs, si encara no ho saps, jo crec que sí,
fes el que creguis que has de fer sense massa més,
i aquesta massa, sorgida de les parpelles, és lliure,
s’allibera de les aportacions anàrquiques, les feres,
com formigues valentes, enxarxats, al mur o al xat.

Tu sabràs i saps com ho fas, ho fas senzill, etern,
la màgia dels teus versos és la veu que ens cal,
és la fura dels astres quan volen, ho fan lliures.

Com lliure és el pensament, ment a ment, cor a cor,
roc al puny, alcem la bandera negra, plena de sang,
l’alcem perquè els ulls de les noves generacions, sí,
vegin la massacra sarcàstica del càstig mal castrat,
quan van voler tallar les ales i coartar les llibertats,
quan van voler segregar-nos del més bell dels mons,
van cremar el teu mon i mon nom, però no les idees,
doncs elles, esteses i concretes, mai ferides, són llum.

Tu sabràs, doncs ja ho saps, sense ironies ni sarcasme,
sense dir-te res que no sàpigues, una evidència evident,
comentaris a banda, ets la musa exacte, poetessa dolça,
una sola llum, un sol amor, tu saps com fer-ho tot millor.

Tu sabràs, jo sabré, ho sabrem tot, arreu, enlloc, per sempre.

BARREJA -El primer llibre, íntegre-

Entretant

Tantes terres de portes tortes
Tornaven les parpelles mudes,
La seva imatge deformada guiava.
Perdent el nord i l’equilibri,
Torts d’alcohol i haixix,
Cremant per dins, per dins.
Cecs de tasques i tavernes,
Passat lluent de les hores lliures.
Pensaments creuats al sorgir,
Tempestes als ulls de les nits.
Portes de fusta vella i canti antic,
Desdoblaments de personalitats als bars.

Entretant, ja no escolten, beuen… besen…
…Beuen i veuen massa pressa darrera la finestra…

Sense horitzó als ulls del matí,
Un dia més, un instant ja après.
Bucles i dejà-vu al començar a despertar,
Els reflexes a copes i miralls, trasbalsats,
Ens tornen al món que vàrem gaudir abans.

I bevem i escoltem, ja ha passat el tren
Ahir no el vàrem agafar, qui sap si demà…
I ens parlem, escrivim, raonem.
Qui sap si algú ens jutjarà, ara ja és tard,
Travessades totes les fronteres: Llum! Pau!

I un plor s’escolta en un futur imprecís,
L’imprevist de l’ahir ens du al camí del mig,
I ara son més properes les esperances,
El so i son d’ahir a la nit, estimant-nos al matí.
Embriaguesa compartida no dona tant turment,
Després de tenir-te i no tenir-te, ets la deessa, instant present,
Que ja resta en silenci, no ens cal xerrar més.
I emmudeixo per les hores que ens han vist lliures,
Qui sap si després del cant tornaran les belles idees,
Si algun dia varen desaparèixer, ara som folls.

I la nostre bogeria ho pot tot com astre alat,
De la sort que ens acompanya al despertar,
Ja no ens calen miralls, el dia ens du la imatge,
Entretant, qui sap si tornarem a somniar,
O somnis ja no ens calen, i ha crescut el desengany,
Teníem clares tantes coses que ara és joc i comiat,
L’harmonia, la tranquil•litat, abans vedades, son instants,
Enllaçant-se una darrera l’altre, en constant caminar.
Entretant… Entretant tantes hores guanyades duen al final.

***

Envà

Tantes frases, versos, paraules,
Màgiques i blaves tornades,
Del cel intens i la fada maga,
De les corrandes antigues, passades.

Estigma d’hores immaculades,
Supèrbia d’éssers corruptes, en va.
Envà pel sentiment pres, la lluita,
Envà descalcem les penombres
Per fer l’horitzó més ardent, amant…
Fidel a l’últim sospir, ennegrit de nit.

I serem com havíem imaginat,
Sense cap dubte, no hi ha comiat.
No envà, ja és lliure l’instant.

***

Paciència no és esperar

Estar o no ser-hi,
Veure-ho i assentir-ho.
Posar glaçons al vas,
Gelar-nos per veure-hi clar.
Escalfar-nos fins infinits…
…inabastables… i lliures.
Paciència per no ser esclaus,
Paciència per veure’ns arribar.
Espera sense mesura ni nord,
Tempesta de les idees, enlloc.
Ser pacients i complaure,
Un sol gest per trobar-nos.
Estar i no ser, ser sense estar,
Present sense futur ni despertar.
Somnis molls i clucs al demà.
Paciència, ball de cecs sense acabar,
Impaciència als noms de governants.
Paciència, mare antiga i verb domable,
Estigma fràgil de vides mortes i alades.
Paciència, paraula feta vers a les albes,
Nit de somnis que mai no acaben,
Joc de carícies i petons a l’entrada,
Arribar d’enlloc per sorgir d’on érem.
I així eternament, i així, a contracorrent,
Sense fer cas, caminant rebels.

Paciència, mare antiga,
Mare eterna, la d’un sol bes
Damunt les parpelles.
Paciència damunt les estrelles,
Sense esperar res d’enlloc,
Sentint-me ple per dins,
Sabent-nos despertar i acaronar,
Paciència no és esperar.

***

El silenci absolut

Declina la imatge i l’infinit,
Trencats tots els cors de l’ahir.
Ja no hi ha reixes i vola la tempesta,
Darrera de cada paraula hi ha claus
Per esbrinar que vol dir la tarda.
I encara que l’escolto i que em canta,
Encara no sé xiulets que puguin emular-la.

El silenci absolut…

…i uns quants retalls de somni
que el vent no s’endurà enlloc.
I els arbres ballaran cecs i nus
No hi haurà sentits pels vegetals,
Se’ns ho enduen tot, ànima, animal,
Ara cada pedra demana permís per passar,
I no és qüestió de mirar endavant, enrere,
Cada passa té un sentit a les finestres.

I ja no hi haurà paraules

I emmudiran les llengües,
I la sang vessada ja no dirà res,
I entristiran les parpelles.
No hi ha tornada al món del somni,
Si així ho volien així ho tenen,
Si així volíem fugir, ens quedem,
Emmudits i lluny de les nits.

I cada silenci se’ns fon.
No, no hi ha paraules…
…silenci absolut.

***

Sirena

D’ones mudes i instants presos,
De precioses hores nues, cels liles,
I ja no cal la sort, goig dins el cor.
L’alliberació de l’ànima, cor fort.
Estels d’argent i places roents.
El teu cos bategant damunt el gel,
Escalfor màgica, mite valent.
Deessa del coneixement, barreja,
Mística hora de tendresa i mel.
Mestissatge de ports llunyans i antics,
Veler de veles liles dins els cervells.

Ara que encara som joves i fidels
A les coses que em après després,
A totes les insígnies de futur incert,
El teu estel de blanques ales mira
Les meves ànsies de tornar a escriure.

Així acabarem quan tot just torni l’anhel,
L’alè de revolta del coneixement,
Estel roent i vent d’argent florit pels anys,
Vinagre de vins antics i miratge envellit.
Hores de calma, hores de cata,
Sirena de sal fent dolor a les ferides,
Llimona amb mel, maduixes al cos, i cor.
Dolça i agre, sirena enamorada,
Escull de gel i vent, fred al pensament.
Tendresa de les hores guanyades
Al ritme de les matinades, tendre instant.

Sirenes a la mar de l’ahir,
Antic camí de gel marí,
Escalfor sota la mar i glaç,
Blau i blanc es trenquen,
A l’albada de les sirenes,
On ja tot és com era,
Quan ja no queden dreceres.
T’estimaré sempre.

***

Ara les paraules

Resten mudes i ja no diuen pas res,
Dels reclams de la terra vinc a tu,
I ja res no ens espanta, solta les barques,
I de nit somniarem com érem ahir,
I ja el demà no ens podrà dir res més,
Continuarem com en aquell primer batec,
Sentint-nos lliures per dins, per fora,
Entre el llenguatge de les hores molles.
I ja res no serà com allò abans imaginat,
Darrera de les parpelles hi ha la ma,
D’aquells que tenen veles esteses
D’aquells que volen donar-nos un comiat,
Sense un adéu, sense cap altre despertar,
Darrera dels arbres ara les paraules juguen
Al joc de tornar-nos a trobar, lliures de nit,
De dia, de comiats, de mentides i sortides
Anirem on els pols ens assenyalen la vida.

***

Nou

Per estrenar.
Nou el nou dinar.
Nou cada menjar.
Cada peça,
Cada tiberi,
Cada gra d’arròs.
Paranys de vida i mort.
Nou, de trinca,
Acabat de moldre,
Acabat de vomitar.
Nou,
Pou de carícies,
Ensopegar amb la pena dels vides,
I lluitar deslligadament dels marges
Llençols de llei i xarxes polítiques.
Imatges preses de tots els dies,
Caixes de llum i encarrilament de vides.
Nou, exclusiu, encara per estrenar,
La seva pell ja no sent, l’il•luminen,
Sense llum pròpia el cos descansa mut.
Les paraules ja no surten dels porus,
Els somriures son nines emmascarades.
I de les parpelles surten estels de glaç,
Les nostres ironies ja no son prou,
Amb la nit enllacem els llençols.

I no amb això descobrim secrets,
Les ànsies d’un sol bes,
Les carícies del futur incert,
Les nostres sensacions
Es descarrilen al món de miralls.

Nou, únic… genial.
La seva veu sonava a farsa,
El televisor engegat estava matant…
Ments desconegudes al arribar.

***

Cançó

Plena dels mots,
Gelada de desamor.

Sentida com present,
Ardent comiat fidel.

Cançó. Hores viscudes,
Anys de treva i guerra.

Cançons per les estrelles,
Astres muts guien i ensenyen.

Darrera cada vers l’amor és senyal,
Esguarda i revela, ensopega.

La tràgica pena,
El mot emmudit, la ressenya.

Estela de nits complertes,
De sexes units per ments amoroses.

Cançó i un sol acord,
Vers ple d’instants humits.

Cançó on ahir hi havien morts,
El món plora la cançó.

Cançó i tantes matinades junts,
És increïble, el suposat destí té secrets.

I ja res no és previsible,
I l’imprecís camí ens omple de nits.

Cançó, per tots, per cadascú,
Acords i mots darrera cada mirada,

Darrera cada frase… Cada moment.
Cançons de les matinades, cap més turment.

Cançó, i vés, del present, instant pres.
Cançó ardent, fragància desconeguda.

Dolços instants de les hores
Verí amarg i tendre comiat.

Cançó que mai no acaba,
Tornar-nos a trobar.

***

Diabulus – Àngelus

L’esperit ferit torna de nit,
El diable dorm al meu pit.
L’àngel que somniava jeu,
Dins la tempesta feta pau,
Darrere cada infern, el cel.
Ying i Yang dins cadascú,
El bé i el mal a la balança.
Ja no hi ha marges al desig,
Cada dolmen, cada destí…
Desvetlla les claus de l’ahir.
I ja no hi ha marges a la nit.
Darrere cada ombra la calma,
Darrere cada llum, tempestes.

Així potser som com érem, somniem,
Així els extrems oposats es toquen,
S’enllacen i declinen, no hi ha farsa.

***

La carretera és profunda

Corbada i coneguda,
Tornem a casa,
Viatge desconegut.
Per la nova companya,
Que s’inquieta i m’abraça,
Suau, tendre, amable.
I amb les ungles afilades,
Ja domina el meu temps…
Però aquí no hi ha pas rellotges,
I no hi ha joc. No res. Res més.
Més que uns escacs,
Que has deixat damunt l’alba,
Podríem fer taules i jugar,
Quedar en paus,
I acabar la guerra,
Entre tu i jo… treva…
I veure si el món
Se’n assabenta
No hi ha més morts
Als camps de batalla.
Però per a la televisió
Tot és tan gris,
Que em preferit sortir,
Tornem a refer el camí
Ara ja coneixem
Que va quedar-ne ahir,
I tornem a morir.

***

I hem escapat de totes les presons

Però la presó mental
És la més difícil de travessar,
Deixar enrere falses obsessions
Caminant sense rumb ni direccions
Dormir sols i emmudir, res no dir.
Cada dia tornem a somniar.
Aquest nostre somni per demà.
Deixar darrera la lluna.
Deixar darrera cada pas.
I fer més tendre el final, cada final.
Tornar-nos a trobar, besar,
Per fi deslliurats d’amor i melangia,
D’enyor i paraules dolces i senzilles.
Sense cap més lligam, sense reclams,
Sense restar tancats, a l’anonimat,
Més que dins nostre, al voltant
Al nostre cap, més endins, trobant.

I cap més lligam, cap cadena, cap senyal.
Guiant-nos per les hores amb calma radiant.
Deslliurant-nos, escapant. Presó mental.

***

L’home més feliç del món

Tot ja es transparenta, nítid i clar,
La constant espurna que desperta,
El foc candent que emergeix lent,
La tornada dels sentits de l’ahir,
El constant despertar darrera la finestra,
Els instants que creiem muts al somniar.
L’home més feliç del món, la eterna espera,
Amb el teu permís, amb la teva ressenya,
Que no hi ha marges a la llibertat assolida,
Per fi ni les lleis ni les normes ja ens guien.
De tant desperts com estàvem ja no veiem la tarda,
Embolicats en el present ardent de les matinades,
I tot ja és transparent als ulls de la gent,
Ja no hi ha sentits que prenguin l’encís,
Mentre alimento la tendresa amb un gest,
Mentre equilibrem els moments,
Fent cada segon present increïble,
Dolces mentides de mel i cel,
Entre les indústries i fàbriques del descontent,
Ja res ens es negat i aviat creix,
Darrera cada frase un futur bell.
I aquestes paraules no tenen vers,
Ni límits podem posar a l’univers,
El seu “tot”, el seu “res”, és i fet,
Omple de nit el desconcert, sorgeix,
Darrera de cada arbre tot ja neix, i creix,
Després de cada paraula el teu somni és meu,
De les coses apreses en passat incert,
El desencís omple de llunes el poble submís
Darrera de cada casa la plaça du el teu encís,
I així les pauses s’omplen del somni d’ahir,
Per present imaginat, per passat encantat,
Cada flauta que tu has tocat omple de notes el desenllaç:

I ja no hi ha més excuses ni trist comiat,
A la tarda s’endinsen les belles frases,
Els versos unànimes al constant despertar.

L’ésser més feliç del món ja dorm l’encant
De les hores viscudes, del mai acabar.

***

Amor humit

I la dolça nit a les parpelles,
Ninetes plenes de llum
Mentre et despulles al nou món.
Serem purs una albada més,
Les nostres ànsies i el neguit,
El teus somriures fins l’infinit.
Serem lliures un cop més,
Cada vegada més endins,
Més i més, humits, tendres i arrupits.
Amor ferit per la tempesta d’ahir,
El passat ja no espera i el present precís
Despulla la nuesa amb un vers concís.
I ja no hi ha res que ens faci enrere,
La nostre tranquil•litat ens governa.
Bruns i humits, màgics i senzills,
La mesura que em mancava,
Per tant de temps cercant-la,
Que dels cossos he fet drecera,
Pels seus ulls he vist llums a la terra.
I el neguit de seguir un camí,
Les ganes de trobar-nos,
Han fet el que resta, la frase justa,
El poema exacte. (Lletanies)
Un vers silenciós que despulla l’alba,
Una fulla nua dels instants i els arbres,
Delicadesa de les hores conviscudes,
Naturalesa viva de l’hora lluent.
Aquest matí m’omplo de tu, de mi,
Cada mirall torna la imatge mental,
Entre pensaments que tornen de l’oblit,
Encerclats pel que no ens vàrem dir.
Plens de lluna i astres, de tempestes i calma.
Els ulls de la nit donen el relleu a les matinades,
Enllaçats entre braços el nou sol ens guia,
Emmudits pels segons presos,
Els nostres peus dansen nus,
Al ball de somnis de les parpelles
Mirant una terra adormida i vella.

Nit humida i dolça, de les hores plujoses…

…On ja tot és com voldríem, guia’m.
Ja no entenc el batec dels sexes
Si l’amor moll no ens mira darrera la finestra,
Entelats i folls, vidres de colors pel darrer gemec,
Deformen realitats viscudes i encara no sentides,
I ja no hi ha demà ni les ganes d’assolir-lo.
Ara el present ja no el dic… viatjo humit.

***

No vull demostrar (Ja despertats)

Mostro encara no ho vulgui,
I camino pels paratges
Més bells de la realitat somniada,
Aquesta que fem junts ara,
Quan et trobo sense buscar-te.
Quan veig el verí i me’l prenc,
Quan moro al baixar del tren.
Quan moro per tu… millor junts.
Les distàncies fan dur l’instant,
Només de pensar-hi, al cap entrebancs.
Només de creure qui de savieses viu.
Es manté, sent i intueix, s’allibera,
Veig que podem ser lliures, sabent,
Coneixent que ens cal i fa més lliures.
Gaudir-ho, menjar-ho, beure-ho,
Utilitzar-ho extraient els fruits,
Els druides duen les cassoles,
Les seves pocions entonen el cant,
La vella recerca dels instants muts.
No esperant res més, de tot, de res,
I no ens cal “mostrant-ho”, ensenyar-ho,
Senzillament saber-nos per somniar-ho,
Única forma de escriure futurs versàtils,
Versos unànimes sota el jardí dels mortals,
No volent demostrar res, sense cap pressa,
Ara és l’hora de les paraules molles.
Deliris messiànics a les aules perdudes,
Estudiants del fracàs tenyint de sang i or,
Desconfiant de qui mostra i reprimeix,
Més o menys com abans de partir,
Ja el salpar és opció i guia,
Mostrant-nos el camí que du al cim,
Donant l’emoció als càntics sublims,
Passions nues de les matinades,
Deixant l’espurna als límits del impossible,
Trobant-nos, ja per fi lliures, ja despertats.

***

No en volia una altre

Que no fossis tu,
I així moria,
Per saber-me lliure d’amor.
Ja el desamor
Suposàvem, arribaria.
I ens anàvem fent mal,
Com cecs intèrprets,
Obra d’actes intrèpids.
Cercant impossibles a la vall,
Volant per fi lliures d’enyor,
Després de les vides paral•leles,
Acudíem prop dels rius antics.
Els rierols de llàgrimes,
I ja no eres pas tu,
Per qui no canviaria ningú altre.
Però ara això ja no tenia…
…cap mena d’importància…
…I tot era imprevisible i estrany,
any darrera any d’enganys francs,
i ja res no ens mentia,
dies morts a l’alba ens somreien,
dies que amb el pas del temps oblidarien
aquestes ànsies de trobar l’increïble,
en constant despertar quan el foc no es fa fred,
quan de les ones tan sols ens ve un sol gest.
I no en volia un altre,
I ara ets tu qui ve a mi,
Tantes estones esperant algun raig de llum,
La bellesa de les teves mirades,
Els instants pels qui no moriria per un altre,
I ja no hi ha més excuses on hi havien fades,
La naturalesa d’una imatge nua em crida…
…i m’exalta, com un niu a les muntanyes,
el teu raser generós que ve a trobar-me,
deslliurats de nits nues de llunes noves,
plenes les il•lusions per trobar els nous somnis.
I la nit despulla les ferides,
No en sabria d’una altre
I amb tu descobreixo cada mot,
I amb tu els ocells entonen cants de trobada,
Aquest somni és la realitat imaginada.

***

Teatre

Ball mut sota les ones,
Ferides obertes de sal,
Incògnita dels dies,
Trist comiat,
Dolça mentida
A l’anonimat.
I ja no entenc res
I tot és mentida.
Era fals l’amor o la carícia?
El teu petó o la mort anunciada?
El nostre desgastat camí
De petjades oblidades,
Ara ja no hi ha tornada,
Només de néixer, sentenciats,
I per no seguir per les seves vies,
Morts, apartats, passant de qualsevol.
I ni l’ombra de la nit du la foscor,
I ja no veiem colors, només negre i blanc,
Bo i dolent, asimetria i geometria,
El diable i l’oposat, el no anomenat.
I dèiem que tots ho érem, i era fals,
I semblava que ja ningú no hi creia.
I em posares un ultimàtum i vaig fer cas,
Com una altre derrota al camp de la passió,
De l’amor, de sentir-nos plens de món.
I s’ha acabat, no hi ha retorn,
La vall s’omple de llàgrimes
I és fa difícil el consol,
No ens caldrà,
Al final hi ha horitzó i caminar,
Darrera les muntanyes motius
I ja no hi ha final,
Ha sigut trist el despertar.

Ara quan algú diu t’estimo no me’l crec,
Abans esguardaré al últim cant, l’últim crit.
Ja no hi ha raons per trobar més.

***

Apropa’t al final

Deixa estar la llum,
Les ombres,
Tot el que encadena.
Ment i moviment,
Perquè la màgia acull
Al navegant solitari
A la dona sola a l’escull,
A la salvatge reina negre,
A la deessa de totes les feres.
I m’apropo al final,
Ja no queden petons als fanals,
Mentre les ones separen il•lusions
Serem qui sempre havíem somniat.
I el carrers s’omplen de vestits dansant
de nens i infants, vells i grans jugant.
Potser és hora d’arribar a tu,
Però aquest cop si esperaré,
O potser m’acostaré a ell,
M’apropa a la terra i em mulla,
M’acosta a la realitat, al meu estel,
Però sempre al obrir la porta
Les potes de cabrits embogits
Anunciaran albes d’extrems contrastos.
I em trobo amb el mateix dol,
M’ajudo amb el “karma”
Que tot ho controla
I desperta els cors,
A ningú abandona…
Si obrim bé les ments,
Si l’instant se’ns fa present.

M’ajudo amb el “karma”, que tot ho controla, que tot ho aclapara.

***

Vas per la muntanya

La lluna t’acaricia l’espatlla,
Els turons et miren nus,
Els rius t’acompanyen i guien.
Mai vaig sentir tanta màgia,
El teu cos en perfecte harmonia.
Lluna, aigua i cossos,
Verd, bosc, tu, arbres.
I creient en la teva mirada,
M’he perdut en milers de cançons,
De versos… i en l’amor!
Com perfecte via i reclusió,
(Negant-nos a les cadenes)
Sense parets on observar
Aquella primera bellesa extrema…

Del teu cos… en perfecte harmonia.

Del teu cap que m’allunya i mira.

Amb el bosc, el mar, els dies,
Les estrelles i l’acord.
Som el record, el vers més bell.
L’acord perfecte, un sol mot.
Un bruixot cridant tempestes,
A la calor extrema i propera,
Una bruixa cridant la calma,
Dins la tempesta tèrbola.

Vas per la muntanya i no m’ets estranya
Et segueixo l’estela… el riu ens diu com érem.

***

Les muses han passat de llarg

Com de costum estan amb l’Aute i de pas
Amb en Sílvio, en Sabina i la Maria del Mar,
I és que no puc pas escapar, neguitejo comiats,
Al meu solitari cap tan sols hi vénen ànimes,
De tots aquells cantautors que tremolen i dansen,
I aquesta terra, que sagna pels acords. I no és el nord.
I lluiten per cada vers, guarint, fent més ample l’univers.
Així com trenquen les cadenes deixen un sol pas,
Aquell que ens apropa al so de l’era i els rierols,
Les muntanyes creuem, mar endins ens il•luminem,
Amb el bressol de tots els blaus i la lluna bruna
Sota les gallegues formes de cantines clandestines,
Sota el raser de mediterranis contrastos i neguits.
Amb la claror de sols emmirallats, de fogueres
Als racons ignorats de les fronteres, saturades.
Amb l’alè de revolta d’astres, física i química.
Tal com raja, endinsant-nos amb unicorns blaus.
Suaus com una nit d’estiu, amb mística de vers verí.
Sense cap sentit, fent de la imaginació el delit.
Sense més sentit que seguir aquí, així, per demà.
Recordant acords, d’un passat, d’un ahir, sense destí.
D’un avui que ja torna a mi, i les muses no hi són,
Serà demà quan recordarem el futur imaginat,
Entre les cançons que marcaren les vides,
El meu desig s’esmuny, em deixa sec, ara i sempre,
Per després, anirem on conflueixen els estels,
Darrera dels fanals del vent el sol cridarà més,
Entre els parèntesis dels teus somriures suaus
La lluna dansarà lliure i morena, feta de perles,
I així deixarem de pensar en res que pertorbés
Tantes ànsies com delits, tants instants emmudits.

***

Tens tres racons

Recula a l’oblit
Dins de cada llit
Dins del laberint
Ple de petjades de nit,
I camins endins.
Que amb tu vull tenir
Caminant sense peus,
Volant sol sense ales,
Trobant a cada passa
El record i l’oblit, el delit.
I una besada, nua i alada.
Del temps i els segons
De l’aire i l’espurna del sol.
Que ja ens han vist senzills
Abans de no contemplar
L’encís d’una carícia nítida
Del laberint d’instants i passions
Del cant de la fada i els nius
O el so del violí sota broma bruna
De boscos marins i salats
En serena funció d’ulls i llums
Amb tu vull tornar, estimar el demà.
Recordar l’ahir, fer-nos sentir.
Viure el que tenim, dia i nit,
Servir l’instant present i tornant.
Amb un seré alè amant
Que per tu em lluitat,
Buidant-nos de món,
Cecs de llum i vi
Muts de llum i marges
Alegres com les imatges
Sense ires ni ràbies
Enlairant-nos de les gàbies
Que poblen el cel de farsa.
Caminant lliures i savis,
Fent-nos més avis
Per damunt les muntanyes.

***

El dia

Solitari i trist
Alegre i misteriós
Torça la mirada
Agre del desconsol.
Quan camino descalç
Al compàs de ritmes
Frenètics i excèntrics
D’alguna cançó d’amor
Amb acords de bressol
Que ja acaba amb el dol.
De la negre nit i fades
El plàcid despit de tornades
I ofrenes a les hores mudes
A prop del riu dels morts
On hi dormen els vells amors.
On hi dormiré, glaçat i sol,
Moll i en calma, tranquil i fred.
A la riera on caminàvem infants
Allà on jugàvem confiats i nus,
I encara no s’han acabat, hi són,
Com tots els dies, tots els sols…
I la lluna té un secret…
…Que només els astres
podran desxifrar i guiar,
camino solitari pels records,
que ara em dóna aquesta terra,
la dissortada memòria i el cel mut.
Perquè ja no canta el vent darrera la finestra?
Qui ho sap, qui l’ha amagat?
I qui el tempta damunt les estrelles?
I qui m’empeny damunt la sorra
Aquell qui camina per les brases
Ja mai més tornarà a sentir-me,
He callat per aquests versos,
He pensat en que ja no ho havia de fer
I he desenterrat la destral de les idees,
No m’he cansat de escriure sota la tempesta
Que de les frases fetes ara ens alimenten…
I el dia té un secret sota llunes tendres
I aquest parany, aquest engany, la illa verda
Recull el suc que les flors ens negaren,
Que les llums ens van fer presents, i la resta.
I enguany la memòria dissolta mira a prop,
Fent forats de negre magnitud a la història.
I et dic “adéu” i res no vull ni crec, ni em té,
I em quedo amb la buidor de la promesa.

***

Cames alades

Les teves cames
Endinsant-se al carrer
Enmig de la nit,
Fixades, al meu cap,
Cames dolces
Gairebé alades
Negres i suaus,
Confonent-se
Entre les parets
Empedrades de mi
Entre il•luses flors
Et veig cada nit,
Setmana a setmana
En els miralls de l’ànima
En els racons del cos,
Les boles de cristall
Alimenten cada batec,
Les bruixes del bosc
Animen les cames alades,
Que dolces et perfumen
Prop de la lluna t’imagino serena,
I estic perdut sense comparacions,
No puc evitar-ho la nit se’m endú.
Dins dels meus desitjos atrapats
Fas lleugeres les hores per anar-se’n
Cada cama alada
Cada vers nu i ple
Cada miracle que intentem,
Quan la màgia és serena i nua,
Fent més dolç el somni
Que fa que torni el món,
Tu, jo, el que ens resta…
Que és la culminació
De cada propòsit, fita… futur…
I el passat es fa inimaginable,
Els dies s’omplen de calma
I engegues els ulls de les imatges
Et veig, et veig glaçada…
El carrer i la nit, tu i el desig.
I miro endins de la gent,
I fan que torni a les teves cames alades,
Gairebé alades, que fan que m’endinsi…
Per camins quasi inexorables…
De la nit de tu i els punts suspensius…
Que ara em tornen com una lletania,
A on vàrem somriure i ser feliços,
On no ens calia cap marge per descobrir-nos,
Per fer més màgic el despertar sense cap por. Enlloc.

***

Crec en la màgia

Crec en la màgia,
En tota la fantasia,
I sé segur que hi ets,
Dia per dia, any per any,
I segueixo abans la mort,
No arriba, entre veritats
Somnis, vides i mentides,
Realitats que ja son màgiques,
Que ara neixen i arriben,
Mentre el caminar és un seguit
De passes dolces i tranquil•les,
I ja no creiem en més mentides.
El somni és el desig adquirit,
La realitat amagada i l’infinit.
El que vivim encara, i més,
És el que manca… és el que és.
I es transforma, viu deforme,
Com si entenem el món oníric
Tot allò que ens envolta i volta,
Ens oculta i il•lumina, ens mira.
Crec en la màgia com en tu ara,
Que restes mut i bades, balles,
En tu que fas els cors forts…
I ja res no vol ni pot espantar-te,
Que et despertes després del son
I rius a la lluna, i li rius al sol,
Que vius la calma, tot desconsol.
Crec en tu com en ella, la màgia,
Que alimenta els cossos i amaga
Tanta realitat viscuda i poca traça,
Pel qui viu del neguit i l’obsessió abraça,
Aquell que nega emmudit entre les brases,
Dia darrera dia, tot l’ara ens confirma,
I confio en la pau de qualsevol pensament
I cada llum, per a cada mirada, cada traç,
I l’avui que em viscut que no el mati la tarda,
És el somni present de realitat imaginada,
Realitat palpable, demostrable, màgica.

***

Escacs

Màgica la mort dels dies molls
El silenci res espanta, dol el vol,
Dels instants viscuts al món.
I no hi ha cel sense crim
Ni terra sense batecs,
Un o l’altre falla i res és.
Entre les fades vinc a guarir
Tantes escalfors hi duc al cor,
Que les abraçades son símptoma
Estrany de les estones viscudes
A un i l’altre costat dels miralls.
No hi ha por, no hi ha guerres,
La ment ho pot tot i tot ho contempla,
Com oníric, màgic, astral pantà,
Llac de tot temple, reclam animal,
De res serveixen les empremtes.
Serem on voler ser sigui de grat
I restarem a l’anonimat, com la resta,
Perquè voler-se diferenciar?
Serem res, no hi ha més.
No voler i poder, deixar-vos morir…
Les peces. Escac i mat, res a la tempesta,
Ha acabat el joc, mort el rei…
I morta la pesta. Blanca, negre.
El sistema és un atac maquillat a la resta.

***

Molls i bruns (Jardí del turment)

Tempesta als sentits,
Vivències ja apreses,
Instants amagats, trobats.
Les teves mentides i el sol,
Vent de ponent, idees, ment.
Estarem on la lluna declina,
On la copa s’omple de somriures.
Mel i cel en un moment,
Instant pres, vent de ponent.
Molls i bruns a l’hora fosca,
Matins de esperes infranquejables.
Mirades apagades a les places,
Carrers de ball d’ulls i mentides.
I som part de la gent i creix el sentiment,
Qui sap si no ens sentíssim animals
On anirien a parar els nostres somriures.
I els silencis sorgiran xops,
La seva fragància il•luminarà l’estel,
Els nostres peus sorgiran del no-res.
Aquestes ànsies preses, la llibertat de l’adéu,
El tenir-nos sense tenir-nos, el reclam,
El sentir-te tant endins, el constar començar,
Les vides que, somrient, ja s’obliden.

Molls i bruns, dins la tempesta amada,
Comença el nou dia, sense més partida,
I juguem amb les ones abans el vers no arriba,
Entonem els càntics més bells, bonics,
Aprenem les lletres dels trobadors antics,
Darrera cada frase, sota cada vers, l’univers creix,
La seva estela desolada no té major turment,
Sota les nostres ànsies, el general descontent,
De no sentir-se pres, ni ple, ja morts i eterns.
Molls i bruns sota la lluna negre i nova,
La seva figura dansa per les hores, nua i dolça,
Les nostres nits ja res prenen als rellotges durats,
Ni les nostres vivències i l’après, l’oblidat,
Sense límits ni marges, al despertar.

I obrim els ulls, sense buscar respostes,
Ara ja totes s’omplen del que vam imaginar,
Abans el sol, ple de nits, ens despertés,
Quan tot ja dansa anònim… l’univers creix.
I les brunes cames alades dormen l’invent,
De sentir-nos plens i sans, eternament.

Ja som qui érem, ni més ni menys, somni etern,
Hores brunes i molles al jardí dels turments.

***

Ulls endins (Màgica nit)

Ulls al vell mig de la nit,
Ulls a la foscor extrema,
Ulls que sense mirar veuen,
Ulls que em tenen pres, ulls.

Ulls de dolça mirada
Ulls que veig sense mirar,
Ulls tendres com infinit habitable,
Ulls de carícies inacabables.

Ulls, propers, ulls.
Ulls que ja no s’allunyen,
Ulls que ara em despullen.
Ulls a l’ull dels ulls.

Nit endins, dolça nit,
Nit enllà, albes lliures.
Nits i ulls que ensenyen, i guien.
Ulls de la nit, foscor endins.

Endins dels ulls, nit,
Endins la nit, ulls.
Ulls que miren,
Nit endins dels ulls.

Mirades inacabables,
Nit sense més final,
Matí de dolces mirades,
Endins els ulls, la mirada.

Em mires, de nou, sol,
Matí de tendres carícies,
Terratrèmol dels sentits,
Acarones l’espatlla amb un bes,
I ja neix el vers més proper.

Aquest nostre univers.
Ulls endins, màgic matí,
Et veig i no puc més:
“T’estimo malgrat l’hivern”

***

Flipant

És increïble,
Les paraules ja no tenen sentit,
I el que abans creiem possible
És fa estrany i difícil de seguir,
Tot s’omple dels millors somnis,
Girant cada truita, fent-nos feliç.
Instant que vull compartir i estimar,
Racó de realitat que es fa còmplice,
Amagatall precís d’hores dolces.
T’estic estimant, mai hauria estat tant,
I l’antic i vell és bell i possible,
I cap somni s’apaga amb això,
Que tots en formen un, un els forma tots.
I el que creiem impossible, viable,
El que veiem viable, present…
Ulls de color a l’iris de l’adolescent.
I ja res ens manca ni ens es negat,
Darrera cada finestra podia haver el comiat.
I ens era igual res i tot restava importància,
De fet tot i res semblaven fet pel mateix:
Llibres d’estil a decrèpites fulles neofatxes.
I ara ja no podem restar muts, atònits,
Ara dic l’ànima, dic els noms, lluito,
Darrera cada acte hi ha les claus, infinites,
Darrera les paraules nous atacs i velles armes,
I seria fantàstic no tenir per enemics
Tants pensaments, la mort restaria a l’oblit,
La violència no viscuda era nou vol i ala estesa,
El sol i el vent farien la resta, tempestes…
Allunyarien qualsevol ensurt a les idees.
I ja no danso sol ni la vella tornada, torno a tu, ara,
Darrera de cada nou encís el teu somriure desperta,
Espero com mai havia esperat ara que no hi creia,
I m’aturo on mai t’hauria buscat, ens trobarem nus,
I sé que segueixo en l’intent, instant radiant, calent,
I sé que segueixo com era, donant somnis a les finestres,
La encisadora bellesa de les teves mans amb les meves,
Els teus ulls perduts a infinits inimaginables, estranys, propis,
O qui ho sap? També a cadascuna de les finestres. A cada mapa.
Ara m’aturo, cap vers no vull, ni bull l’antic intent de cercar.
La seva fragància m’allunya d’ahir, de mi, de tot món,
El seu estel es figura acrobàtica pels vents, radiant estel.
El seu matí, la seva tarda és sol creixent, d’argent,
I ja no vull dir pas res més, hi és, hi és… I hi som, tots, aquí…
Ara despullo les idees, la veig, res ja serà diferent.

***

Hi torno a caure (On s’amagava la bruixa, on s’amagava la fada)

Quan menys hi creia vinc a trobar-la
Quan ja no imaginava es fa present,
Hi torno a creure, salto i torno a caure,
Eterna fragància, ones tendres, amables,
La nit ja ve a buscar-les, tantes ànimes,
Ningú em pot treure de la realitat anhelada,
D’aquest somni que proclama l’esperit,
Ja d’imaginar no vivim i mai no han sentit,
Ni podem somniar res i no es fa present.
I les meves paraules no diuen res, no son,
I es fa encara més espessa la tarda, els versos,
Darrera cada frase, emmudeix i neix, entrellaçant-se,
Hores llargues i pesades, trobant-se. Enlluernant-nos.
Els ulls son foscos i clares les ales, inimaginables,
Idees senzilles, observades, demostrables, franques,
I ningú no esborra les seves última paraules:
“I hi torno a caure, com dolça droga,
com camí inexorable, l’eterna dansa…”
I ja no sento el temps,
I l’instant es fa present,
Ja no veig ni sento res,
Pres de l’instant i els cels,
Ple, viu, patint el moment,
I no entenc tanta frustració
I no entenc aquest tens i no tens,
Aquesta falsa balança que ens empeny,
I estranys i rars naveguem, estem,
Ones soterrades i lliures les espatlles,
El pes d’un futur incert desperta la calma,
I potser jo no et dono el que et cal i manca,
I tu has satisfet els desitjos que la vida m’amagava,
No vull prendre més el teu nom per empènyer l’alba,
Ella sola es despulla i m’acompanya,
I no vull fer-te mal i és més espessa la nit,
Ara la lluna ja abandona el cau, no la clau,
Les estrelles es perfumen d’amor, tard,
Les seves ales ja no podran volar,
I no et vull incloure i se’m fa estrany,
Pensant que érem dos, com un, simbiòtics,
Però l’error va ser pensar, potser per sentir,
Els pensaments de l’ahir, l’oblit d’amics al camí…

Res no em cal i sembla que exigeixo, ja no hi ha més,
I no, no t’he pas demanat, ànima i cor empenyen,
Les meves paraules no son comparables, ni fan,
Ni ningú no s’hauria de comparar, allunyar,
De vegades el que sembla no és la realitat,
Sentim coses que no hauríem mai pensat.
O no sentim el que es diu, només desenllaç,
Ara que ningú no entén, ara la nit és present,

Darrera totes les figures poètiques el vent
Ja no serem mai més qui érem, ni el mateix,
Ara tot s’omple de tristesa i desil•lusió,
El que crèiem sembla que es fals i mor.
Enterrant les besades amb esforç i dol
Recordo les carícies com un tresor, llum d’agost,
I si t’incloïa no va ser per sentir-me millor,
Les sensacions que arriben ara son dolor,
Potser és el preu que s’ha de pagar,
Però, i doncs, encara ens fa mal…
I les ferides com les senyals,
Les cicatrius son profundes,
A les espatlles son paranys.

De res ja no ens val el complaure,
Som genis i déus, dins la imatge,
Cada nou vers ara despulla l’alba,
Demà tindrem milers de motius…
Per tornar a trobant-se.
Serem lliures i màgics,
Malgrat els matins, les nits, les albes,
I encara t’hi incloc, no marxo,
I encara caic al mateix error,
Sí, torno a caure, és el fons,
La nit i l’alba em diran
On s’amagava la bruixa,
On s’amagava la fada.

***

Estem on volíem

I no hi ha més,
I més val dir-ho,
I més val saber-ho.
Cada passa acumulada
Anuncia un nou sol a l’alba,
Cada nou horitzó gest i atzar.
Estem on volíem ser i estar,
Fent passes per assolir-ho,
I no hi ha doncs vida ni mort,
Ni desenllaç de les hores viscudes,
Cada fita és un nou vers, creix l’anhel,
Cada paraula nou camí, antic pergamí.
I estem on voldríem i som vent d’ahir,
Sinó és així, mirem d’assolir-ho,
Perquè de vegades dubtem, ai vés,
Que no hi ha límits sense marges,
I l’univers es transfigura i és intens,
A cada pas, a cada vers, camí, destí…
I doncs, amb cada llenguatge, món,
I ara les hores dansen mortes, som,
I ja no son més vives les flors, les olors,
Darrere tants comiats omesos, encesos,
La nostre vida es dissipa com ahir,
I ja no ens quedarà pas el patir,
Cada novel•la és un cant antic,
Cada vers, cada poema, el desig.
I estem on volíem i no hi ha més,
I si no és així, si encara no trobem,
Anem refent el camí amb mateix anhel.
Ja cap ombra ens es fidel damunt el cel,
La nostre obscuritat desperta la darrera ment,
Els seus tons clars i la seva llum son estels
El seu blau fugisser, la eterna espera del ser,
I doncs… el després, ni res serà, ja és,
Potser només son reflexes i no hi ha nexes
L’eterna primavera res no contempla,
I que encara “viurem” més, morts, després,
Si “morts” no ho estàvem naixerem primer,
Abans no arribés l’hivern, el darrer i primer bes.

I doncs, som qui som, on érem dormim,
Som on no érem i no sabem d’idees,
Estem on volem i el despertar és somni
I si no és així i el secret és ocult i present,
El camí és més infern que les ombres latents,
I del foc de la terra ara se’n fa aigua i vent,
Ja no veiem estels…Els arbres somriuen lents,
Estem on volíem, sinó hi confiem: Hi som, hi serem.

***

Animal feliç

Jeu a la cambra
Anul•la la nit amb la mirada,
Animal ferit, de llargues ales,
Animal d’ànimes i dia, tornada,
Animal de tendres urpes, ànima,
De blau cel a les pupil•les, embruix d’hores liles,
Ànim de crits al matí, lliurats al fi de l’ahir,
Animal feliç malgrat el vent, gràcies al vi,
Animal de tendres ales i tendre encís,
Animals de dolç marí i algues daurades
Mal d’ànima presa i dolçor a la fi.
Olor de presonera consciència,
Carícies i concupiscència, fera celeste,
Delit i luxúria a cada dèria, ànima encesa,
Animal feliç i el més preciós matí,
Deslliurat del seu destí, embogit de vi,
Marcant a cada passa la flama,
Cremant-se de desig per trobar-se.
Animal feliç i dolces onades,
Pensaments onírics a la tarda,
Llum d’anhels sense fi ni lloc,
Estigma dels antics trobadors.
Ai de l’animal si no arriba el gest!
Qualsevol, i doncs, el més pervers,
I de la tendresa un nou sol vers,
Aquest que escric, anònim,
Aquest que em dius sense paraules,
Serem animals sense complexes
Abans no arribin altres albades,
De tant en tant els matins son de marbre,
I son més fredes les imatges, ho sentim,
Darrere cada il•lusió guanyada, la tarda.
I ja la foscor jeu a la cambra,
L’animal ferit, arrupit, espera la dansa,
El ball de les hores que ja son guanyades,
Ara som més feliços que mai,
Ara ja res serà per sempre,
I el desig creix, i es fa espessa la nit,
Ara potser sóc l’animal més feliç,
Potser el conscient s’oblidà ahir,
I doncs ja no ens caldrà patir,
Darrere cada paraula hi ha la llum,
Darrere cada urpa un sol ull,
L’animal que duem dins ja surt,
Potser no serem mai un reflex,
I qui ho sap, tots els miralls,
I ja només veiem ànimes, calmats,
Serem per sempre lliures: animals.

***

Dolça

Com la nit que s’amaga, inabastable,
Per la mar, la plana, sempre en calma,
El sol que aixeca el cap, despertant-se.
Sobre els caps i l’ànima, enyorant-se.
I mentre et miro, ni la nit ni la tarda,
Poden oferir-me ni robar-me els paisatges
Que els teus ulls reclamen, em traslladen.
I si al matí els llençols volen dormir,
Deixem lloc als astres de les matinades,
Que donin tota la dolçor a les abraçades.
Voldria viure cada nit l’encís, lliure per dins,
Fondre’ns d’humitat i escalfor,
Sentir-te tan endins fins on arribi l’enginy.
Donar-ho tot, per que em prenguis, dolça,
Et faré un jardí amb les flors més precioses,
Que cada pètal bategui com la primera mirada,
Que desprenguin la fragància de la teva màgia,
Nus, lliures, fugitius de les rutines,
Així venen els desitjos i els dies.
Anirem on trenca l’horitzó el seu color,
On hi ha miralls de mar i corals amagats,
On tot el que anhelem només demana un gest,
On juguen els infants sense por a res,
Si és un somni o no veig prou la realitat,
Que la ment em porti on ens ha deixat,
O potser és millor així, seguir imaginant…

***

La terra té un somni

Batega, dorm, palpita, sent, gaudeix, pateix,
Com l’existència viu la blava esfera, i desperta,
Com els ulls de la nit, com els mussols que vigilen,
Els arbres s’hi fan lloc cautelosos i melindrosos,
Es barregen per les entranyes i s’hi enamoren,
Més tard els fruits de la passió cauran al camp.
Camps de pau o guerra, camps de treball o de festa.
No hi ha tornada al món que coneixíem, irreversible,
Que en tant se’ns ofereix atractiu i aspre,
Els mateixos errors, les mateixes ànsies,
Els conflictes, terrorismes d’estat, odi sembrat,
Rebels amb causa, guerrillers d’utopies, somnies,
Immigrants donant les vides per sobreviure, t’indignes,
Èxode i por, lluita, amor i dolor, esperança i frustració,
Les imatges de la televisió posen a la il•lusió la trampa,
De pensar que res pot canviar, que sempre és així
Que tot és tal com es mostra, no voler enganyar-se més,
El mateix ahir, el mateix patir, sentint les urpes, el verí,
Del camí i el destí, del que varem estimar i com tot pot marxar.
En uns segons, deixar-ho tot per res o res per tot.
I ara m’aturo. No vull sentir més plors, la terra crida
I sabem que som molts qui tenim el somni… i la sort.
Ella segueix bategant, sap esperar i sempre ho ha fet, desitjant,
Un despertar on tots els cossos siguin lliures estimant-la,
On totes les ments puguin compartir la mateixa lluita,
El constant caminar on ja tot serà com cadascú vulgui…
Somniar.

***

Diable poeta

Obra de gata,
Negre sota estels,
Sota barres de llum als marges,
Les teves ales i el teu somriure,
Els teus ulls inimaginables,
El cel estrellat de les hores guanyades,
I per un moment desconnectes,
Desconnecto, desconnectem,
I el desig creix i és fa present,
I ja no voldríem sentir res
I el moment de tenir-ho present,
Ja no era so, ni llum, ni ombra,
I de tant dir-ho ens fa presos.
I la nostre presó és la llibertat,
Presos on no hi érem, acabats.
Les nostres llunes i el bategar,
El nostre despertar, la nit i el dia,
La ferida i el bes,
El contrari i del revés,
Després de tots els comiats,
Veurem aturar qualsevol neguit,
Les nostres passes i el destí,
Cada dolor embogit,
De crit a crit,
De llit a llit,
De pergamí i sorpresa,
Del més bell dels records,
De la màgia encesa i estesa,
De la ignorància dels fets,
I de tant com somniàvem,
A la boja gata fosca,
A cada vida diable,
A cada somni de poeta,
A cada bogeria aterra,
Les il•lusions i la mort.
Toros i banyes llunyanes,
Quan cap era de ningú,
Si no m’ho dius tu
M’ho dic jo,
I si ho fem els dos,
Tot tornarà a ser diferent
I el vent i la lluna present,
Aquest moment ja és etern.

***

Cel masturbat

Motius on trobar-nos i llums,
Camins de memòria i sol,
Cel on veure’ns, masturbats,
Les nostres passions estimades
El nostre raig de lluna i la mel,
Qui sap si el dolor testicular
No té a veure amb els morts,
Qui sap si té a veure amb els no nats,
Hauríem d’esbrinar-ne l’origen i final,
El nostre temps guanyat a la història,
Aquest batec d’idees i el nou matí,
Qui sap si deuria ser així ahir,
De fet les carícies no tenen lloc ni món.
Les nostres ànimes s’escampaven arreu,
No teníem ni infern ni estigmes,
Les nostres passions exhaustes
Els cossos sense ànima ni lloc on trobar-se.
I érem muts i no enteníem res ni més
I ara tot es calculava entre els closos caus
Al seu interior hi dormia la flama oberta
Aquell batec de foc i flama encesa,
Un instant on trobar-nos malgrat les idees,
I no som u, ni dos, potser ni la resta,
La frase estesa, el cel de les idees,
Quan no hi hagi l’ésser,
Quan cala i calma s’acostin,
Quan el cel masturbat sigui senyal i enveja
De tantes aliances fetes sota les finestres,
I serem com mai no havíem pensat
Després del nostre breu comiat,
Ara ja tot serà energia, llums i harmonia,
La més bella i pacífica sintonia,
Després d’aquest moment
Ja res no serà mentida.
Tot és fet i transparència,
L’orgull dels homes sense ulls,
La enveja de les parpelles closes,
Instints on ahir hi havia només imatges
Ara serem arreu i en nosaltres,
Guarirem cada ferida, serem cada imatge.
T’estic estimant malgrat l’esperit de la tarda,
Que ja s’acosta i res no amaga,
Serem com sempre seriem i encara,
Ara que tot s’acosta, arriba la mateixa dansa,
Tant de bo tot sigui com s’imaginava,
Després de les tenebres hi és la claror calma,
Qui sap si el dit no dit ens allunya dels actes,
De fet cada cel és un delit i desig,
Cada dansa és cel i batec masturbat.

***

El cascavell

El cascavell el gat se’l mira,
entre ell i el seu somriure,
hi ha una perla al cel,
com un ull en blanc,
com un ull de cec,
acabem per veure’l net,
més endins de la imatge,
més endins d’un mateix.
I jo creixo, i ell creix,
al compàs de ritmes d’abans.
Al compàs de ritmes vells i bells,
i jo m’ho miro dins un pretext
que mai no hauria imaginat abans,
com mai no hauria imaginat amb ell,
és tant màgic i és tant preciós
que els dies i les nits
s’omplen de magnetisme,
s’omplen de sentiments,
amb un gat i un cascavell.

***

Drecera

Sembla que ha canviat
quelcom ja no és
com era, potser millor,
no penso que hagi empitjorat
de fet tot sembla
agafar un color especial.
La vida es transfigura
com al mirall del somni.
On hi som reflectits
amb llum sencera
i drecera complerta,
travessant jardins d’infantesa
quan et miro ja veig
com res no ha canviat,
en essència, tot és com era.
Segur, és millor, la drecera,
que plena i serena
ens torna al camí de la bellesa,
on ja som com érem,
sense més límits al contacte,
veient-nos com mai a l’ara,
sentint-nos com sempre,
sense que res sigui el que era,
però estimant-nos ara, darrera ara.

***

Adormint-me a les branques

Sentint cada batec a les ales,
Nius de tempestes i calmes,
Somriures i carícies a les brases,
Caliu del plàcid moment,
Força invocada dels estats,
Puresa encesa, motiu oblidat,
El gest de la bellesa i la senyal,
L’enigma d’estels retrobats,
Belles cançons i un constant instant,
La tendresa dels ulls dels animals,
La seva encesa flama, el seu final,
Tots som ànimes mortes i vives,
Els esperits ja no entenen de ferides
I les mirades més fosques son clares,
La seva màgia l’encontre i fracàs,
Serem com voldríem i tan se val,
Si de totes les maneres m’embranco,
Em desenterro del fruit i l’arrel,
Me’n vaig per les branques sense nivells,
Cada salt els silencis menys anomenats.
Els humans ja no tenen intèrprets,
Nus ballen el joc de màscares trobades,
Sense cap reclam ni goig, més llums,
I ells s’entretenen amb un sol avís,
Les seves carícies son fruit i flama encesa,
Ara no hi ha motius per encadenar-nos,
I de nit sorgirem on les passions uneixen,
Tantes tardes tendres ja no tindran temes
On trobar-se i estimar països i banderes,
Ja no hi ha senyals i tot son empremtes,
De la nit sorgeixen les senyals omeses.
I serem per sempre purs i oberts, calents,
El cor bategant al ritme de cada vent.
Sol estrany i sol ponent,
Enlluerna la vida als sentiments,
I de bojos i boges les nostres històries,
Els nostres versos i besos, la transparència,
L’anhel de l’ànima i el desig pres,
La caiguda dels pensaments als rius,
El lament de les inèrcies governades i apreses,
El contracor de la arrogància, el sentiment obscur,
Ja les xarxes no serveixen per teixir ni morir,
Les seves portes obliguen a desmarcar-se
El seu neguit és silenci i paraula muda,
Els peixos que dúiem al cervell ja neixen de nou,
Mai mortes les idees closes es tornen boges,
I no hi ha temps, ni homes, ni dones,
Ni humans ni vida buida, dormint-me entre les branques.

***

Dedicat al plaer

Un poema, un raser,
dibuixo l’estela
d’un demà passatger,
dins la llunyania
de qualsevol instant
plens de calma i vida,
i carregat de pensaments…
Qui pogués endur-se
aquest moment present?
Ara que totes les hores
es suspenen i es lleuger l’aire,
que ens transpira com respira
i omple de moviments
la raó i l’ésser, l’instant present…
I així me’n vaig creuant horitzons
trencant raons per trobar-nos,
que ens omplien el cor… el sol.
Carregat de sensacions, emocions,
anirem encara més lluny, a la llum…
Del nostre demà, del nostre avui,
que omple els poemes de màgia,
totes i cadascuna de les pàgines,
els dies, les hores, més enllà.

***

Els batecs adormits

I una nova forma i força de trobar-nos,
Més enllà de qualsevol parpella,
Entrant a capellans i esglésies,
A tort i a dret, sense esperar res.
De ningú, de tothom, sense nom.
Així els meus peus descendeixen,
Sense altre caminar que el guanyat,
Sense més record que el sentit i fet,
I encara batega la flama d’ahir, adormits,
Quan creiem despertar de tota fuita,
Quan encara queden records de memòria incerta,
Quan cada dijous és combat o festa…
I què en sé jo de tanta comèdia?
Potser al treure’m la màscara entenc,
Potser després de l’últim govern
El darrer caminant escriu i sent,
Acabats tots els versos, emmudint al cel.
I els batecs adormits ja no son excusa,
De nit reculen els vells somnis si no hi ets,
I així tornaré on era abans la tarda em mulli,
Han passat tantes coses darrere les lletres
Que ja ni em governen ni ensenyen,
Qui sap si ja no hi ha llum… Qui ho sap?
De fet cada vegada que veig la pau
Em somriu i m’empara, em mana,
Em diu que la guerra ja està acabada,
Que mai no diu res si no hi ets,
Que si no la mires desapareix,
I m’agradaria creure-la, però no hi és,
Que trista és la vida si no hi som,
Que trista és la sang contemplada,
Quin destí espera als nens que dormen?
Quines ganes de tornar al camp de batalla?
Quina sapiència oblida mots i terra,
Mites i deliris, oblit i batec adormit?
Ara que el cor ja no parla,
Ara que l’ànima té motius per anar-se’n,
M’aturo i torno, encara, fent més bonic,
Allò que no anomenem, aquell infinit,
Ara que el matí s’adorm i la tarda ens amaga
Ara que ja no hi ha victòries ni setges,
Ni marges, jutges, mites, silencis…
Desperto, i doncs, demà ja res serà així,
Ara la màgia i la rauxa m’allunyen
Ara el ball i la dansa comencen el cant,
Qui ho sap si els esperits ens estan esperant,
Qui sap si l’última onada ens va allunyar,
I encara som més a prop, encara somnio… I tu?

***

Al revés

Al revés i ara potser entenem
El que diuen les paraules al vent,
Les que callem i sovint oblidem,
Aquelles que ens diuen la resta
Aquelles que mai moren i sorgiran,
Aquelles que son de tots i aprenem
Aquelles que ens diuen el somni
I aquestes lletres mai seran humides
Seques com fulles a ordinadors desordenats
No seran mai arbres morts, electricitat.
I les energies renovables ens diran
Com s’entenen les idees al crepuscle.
I ara algú no ho vol veure
Els cossos es tornen com érem
No hi ha marges a les promeses
S’han mort i no queden il•lusions
Tot és fet i realitat a l’hora
Tot és com imaginàvem, enfora.
I no hi ha manera d’ordenar
Tants pensaments com somni.

Al revés i tot ja és, o no és,
És com dir que diré i no dir-ho
Ni fer-ho, ni sentir-se, cap comiat.
Aquestes paraules no tenen
Més que algunes imatges preses.
El que diuen les paraules al vent
Si les escoltem o mai no ho fem
No depèn tant de qui les fa
Sinó que hi podem escoltar… demà.
I sé que la imatge em tornarà
Allà on el primer dels somnis
Sense pensar-ho es va fer realitat.
Potser serà passat demà quan veurem
Tot allò que els ulls ens negaven
Perquè no ho podíem veure al cel.
I de nit els subterranis ens diran
Aquelles paraules mudes
Que no diuen res i tot a l’hora
Que son el símbol concret
Quan tot funciona.

***

Amor humit

I la dolça nit a les parpelles,
Ninetes plenes de llum
Mentre et despulles al nou món.
Serem purs una albada més,
Les nostres ànsies i el neguit,
El teus somriures fins l’infinit.
Serem lliures un cop més,
Cada vegada més endins,
Més i més, humits, tendres i arrupits.
Amor ferit per la tempesta d’ahir,
El passat ja no espera i el present precís
Despulla la nuesa amb un vers concís.
I ja no hi ha res que ens faci enrere,
La nostre tranquil•litat ens governa.
Bruns i humits, màgics i senzills,
La mesura que em mancava,
Per tant de temps cercant-la,
Que dels cossos he fet drecera,
Pels seus ulls he vist llums a la terra.
I el neguit de seguir un camí,
Les ganes de trobar-nos,
Han fet el que resta, la frase justa,
El poema exacte. (Lletanies)
Un vers silenciós que despulla l’alba,
Una fulla nua dels instants i els arbres,
Delicadesa de les hores conviscudes,
Naturalesa viva de l’hora lluent.
Aquest matí m’omplo de tu, de mi,
Cada mirall torna la imatge mental,
Entre pensaments que tornen de l’oblit,
Encerclats pel que no ens vàrem dir.
Plens de lluna i astres, de tempestes i calma.
Els ulls de la nit donen el relleu a les matinades,
Enllaçats entre braços el nou sol ens guia,
Emmudits pels segons presos,
Els nostres peus dansen nus,
Al ball de somnis de les parpelles
Mirant una terra adormida i vella.

Nit humida i dolça, de les hores plujoses…

…On ja tot és com voldríem, guia’m.
Ja no entenc el batec dels sexes
Si l’amor moll no ens mira darrera la finestra,
Entelats i folls, vidres de colors pel darrer gemec,
Deformen realitats viscudes i encara no sentides,
I ja no hi ha demà ni les ganes d’assolir-lo.
Ara el present ja no el dic… viatjo humit.

***

Amer

El núvol dins el poble,
El poble dins els ulls,
La teva imatge nua mira
El que et dic i sóc.
Serem per sempre lliures
Per això ara som el que som
L’ombra del somni que arriba
On la passió no dorm la sort.
No hi haurà cadenes ni mites
On les portes dibuixen somriures,
Entre les mirades dolces
S’amaguen les imatges tortes,
La bona estrella du la teva llum
I bevem el perfum dins el fum.
I mentre espero sense esperar,
Mentre alimento el somniar,
Penso que ja no puc ni vull pensar,
Que potser millor no dir res…
I fer un poema com full en blanc,
Doncs les paraules no calen
Saps com ens em estimat,
Només sé que els teus ulls
Mai no m’han donat un comiat
I tan sols amb això
He crescut més, t’he desitjat,
I així per fi he après
Com n’és de senzill viure per somniar.

***

Ara que podem encara

I que la vida ensenya
I que som com creiem
I que res resta amagat
I que cap misteri és vedat
Veurem com ressorgeixen
Totes elles, les velles idees
Una a cada pas, per després

I a cada cantonada més raons
A cada “fe” un encanteri fet,
I sense poder aturar-nos enlloc,
Fent cada segon la justa mesura,
Seguint cada pista momentània,
Trobant a cada paraula silencis,
Entenent-nos més enllà del tot
Més enllà del res, per ara i després,
No entenent més que el demés
On ja res no acaba ni res neix,
No hi hauria prou amb quatre dites,
Per a les coses més belles i petites,
Amb dues ales de foc quasi humides
Amb quatre camins de gel i llums
No faríem res per aturar l’imprevisible.
I anirem més lluny dels mars i marges,
Més enllà d’oceans on la pau fa la calma,
Lluny de tants humans que fan la farsa,
Quan acabi el gran joc de mentides i alarmes,
On ja no calguin mites ni armes,
Ja tot en la justa llum de pau màgica,
On les flautes de les fades tornin la melodia
On nit a dia siguin les frases petites poesies,
Com un vers que s’escapa i no troba sortida,
Ara et veig i tota la terra gira, de dalt a baix,
De tort a dret i de la inversa, i del revés.

I m’han dit que ja no creus en les mentides,
I penso que ja és tard per sentir-les i dir-les,
Va haver-hi un dia, quan tot era més senzill,
Que fèiem el que crèiem sense por a la resta,
Ara cada vegada més depenem del demés
I ens és ben igual que pugui passar després
Sembla que ens molesti l’ànima de tanta màgia
Depenent del dia les coses diuen que passen
Depenent de la nit les coses ningú anomena.
I sé que aquesta mirada ja no serà de ningú
Sé que ni tan sols serà teva, ni meva,
Pertany a la resta, el que ens va quedar ahir,
Ara que podem encara.

Arbres oblidats, fruits estimats

Darrera les fronteres indomables,
Que s’escorcen i s’abracen,
Entre les branques emmudides,
Les properes idees brotaran.
Noves i pures, dolces nues,
Momentànies mediterrànies,
Com les ganes d’abraçar-nos,
Estimar-nos i tornar bojos,
Les ànsies de volar, tornar.
I després les ales moriran,
Sense poder fer més, envellint,
Cada pas és un senyal d’ahir,
Les ganes de sentir i lluitar,
El constant tornar a començar.

Un altre bosc, de nou, i vells…

A un altre racó bell de la memòria,
On ja les parets dormen al ritme frenètic,
On ens omplim de màgia i llum,
Arbres oblidats al record memorial,
Els somnis son del color del mar,
Els teus ulls la drecera,
Jo un sol bategar
A l’espera de la nova era.

I ja es fa visible, i ja no espera…

Resten vives les distàncies belles,
Ja no queden marges per les idees,
Broten lliures, sàvies, velles. Elles.

***

Cel lila i blau

No sé si el que visc és més que un somni
o tot es torna d’un color difícil de mirar.
Jo només la vaig mirar i al dir-li: Som-hi!
Ella va somriure, portant-me a la mar,
mentre baixàvem pel riu cercàvem niu.
Els robis i esmaragdes quedaven lluny
de tanta bellesa inabastable, el nord era u..
Entre les algues, a la sorra, tot ja era dos i infinit
el seu cos soc ara, sol i or s’abracen i atrapen.
I era al mig de la mar i la dansa donava onades,
mentre t’acariciaves et donaves a les fades.
Veles de seda dibuixaven senyeres enceses
vaig dir-te: Dona, va… Deixa el peix i canvia l’eix,
la ingravetat era insegura i el destí eixia,
seguia el seu curs entre llunes nues.
Els terratrèmols de les terres ocultes
despullaven les nues onades on s’amagaven.
Navegàvem junts i ara ajuntem les juntes
d’aquest vaixell que xala amb el vent.
Serem d’imatge on no ens reflectim,
mentre eixim del lloc, del foc i el temps.
No podré saber mai si hi ha o no final,
però ara m’apropo on el pop tenyia i eixia.

***

Complir desitjos

I el complir mai vessà el càntir
De fet cada càntic era riu antic
I les nostres frases, fetes, vers d’ahir,
De res serviren les paraules
Ara tot era joc mut d’atzars,
I ja no valien més les armes,
Tot era al pou i mort, moll,
I acomplíem desitjos de forma rara,
Cada vers era nu i ple de màgia a l’alba,
Els nostres errors eren dictats
Per ments perverses i alienades,
Els seus infortunis mai saberen d’ànimes,
I t’enrabiaves amb la pluja de veu
Que omplia de finestres l’ànima,
Érem com ens veiem i jugàvem,
Darrera la penosa visió de l’alba.
Aquesta visió que no dic com amago,
Qui sap si veure’ns més purs
Despulla paisatges i fa nues les besades,
Després d’aquesta primera torbada
Ja res serà com hauríem imaginat,
Ni res restarà mut per les imatges,
Sé que la blanca escuma ara s’alça,
Qui sap si demà tindrà permís per trobar-la,
Ara tots som muts i envelleix la nua tarda,
Qui sap si a l’endemà ja no calen mirades,
Ara tot sembla anunciar la mort de l’alba,
Aquella estrella il•luminada que no dius,
Aquella frase que s’acarona a l’espatlla de demà,
Quan ja res serà, i naixeran, promeses com afanys.
I de res servirà diagnosi mèdica ni grises americanes,
Ara, a aquestes alçades, les punyalades van cares,
I no hi ha joc ni ball de màscares,
Cada instant despulla la tarda,
No hi ha perversions a les matinades,
Compleixes desitjos amb la celeritat de l’alba,
Que s’esmuny com una ona silenciosa per la plana,
La seva nit era vers de l’ahir, el seu dia matinades.
I estem sembrant encara que fugim de tempestes,
I estem guarint-nos encara no es vegin les cicatrius,
Malgrat la manca de ritme o el caminar estàtic
Ja no hi ha branques a les llunes negres,
De les seves blanques veles, roges esteles,
Ja no hi ha silenci ni muts a les tavernes,
Les seves veus vessen de les copes com les meves,
Qui ens diu si la pluja només a dut silenci,
Si l’alba durà la resta, o un sol instant darrera la finestra,
El cop i el crit de l’ahir son petjades que cal mantenir.

***

Nimfes i fades

Les hores, les bruixes, les nimfes, les fades,
Estranyes i llunyanes, esteles complicades.
Juguen i em mullen, dansen i s’amaguen,
A les tardes tarden tantes terres trobades,
De les seves mans sorgeix la flama,
Del seu únic instant les onades.
I tot son complots i és immensa la calma,
Darrere de cada vers i cada nen
Sorgeixen les més belles esperances.
Les que ens donaran la vida,
Les que ja no podran patir ni sentir,
L’energia pura, la flama encesa,
La llum lluminosa de les finestres
Quan tu véns les flors ja desperten,
No deixarem passar més el temps
Si no ens veiem i no despertes.
Ara ja el pensament és oníric i màgic,
Ja totes les il•lusions son senyals i mel,
Després de totes les coses,
Ara no tinc més camí,
Ja no vull pensar en l’ahir
Aquest és el destí que vàrem fer,
Ja no hi ha més sentits.
Després del viscut
Ja no pensem en res més.
Després de les complicades hores
Tot el desig és més ferm i neix,
Torna a existir malgrat els estels.
Brillants esferes esdevenen verdes,
El roig es complica i el taronja no ve.
La lluminositat és constant energia,
La seva espurna alegria i seny.
I son estranyes i em complico la existència,
I ara encara em complico i et sóc sincer,
Ara vull estimar-me vida i mort,
Principi i desenllaç, complicat.
Hores complicades on estimar i desitjar,
Hores de lluminositat extrema i llum.
Complicacions que ja esdevenen raons,
Les que la primavera encara esguarda,
Tot el somni, l’infinit, els eclipsis,
La màgia i aquesta nit,
Que encara no arriba, que ja hi és.
Infinit i nit, llit i pit, estigmes d’ahir.

***

Darrera el sol

La llum i la sort complides
Mai no podrem tornar enrere,
I les paraules fetes idees
Ens diran com son les feres,
Noies mai vistes de les matinades
Que ja no esperen més il•lusions
Que desperten dels somnis de l’ahir.
I de tant en tant els núvols ballaran
Tants pares adormits al passat que crema,
Tantes hores perdudes i guanyades a les eres.
No hi ha per més fer un bot de confiança
Pels qui ja no hi son, per qui hi és encara,
I alçar el crit ben alt i adonar-se’n
Que ja no hi ha ni somnis, res, ni paraules,
Que ja no hi ha res per el mai, ni els res,
Ni després, demà, ni seguit, ni mai més.
I aquest joc de les paraules, qui aquest és o no és,
Aquestes frases mig fetes idees, aquest constant:
Despertar sense finestres
Somniar sense fissures,
Que ja no hi hagin somnis fets,
Que ja no hi hagi forma després,
Les històries que ens digueren
Ja no és una millor manera d’entendre`l
La finestra es tancà darrere del comiat
I ja no hi ha excuses, ni roses, ni prunes,
Aquestes son les últimes línies que t’escric
I no vull pas marxar, i aquesta és la frase que limita
I aquestes les últimes lletres que et puc escriure,
Ja després tot seran fets al límit de les idees,
Ara és la última frase que puc i et dec escriure.

***

Dec ser jo

Perquè ja no robo les claus
Perquè ja no trobo les portes
I perquè ja no sóc qui era
Ni la lleugera ombra espera,
Quan vas aparèixer: ànimes tèrboles,
I mai més vaig saber-ne, mai més d’elles,
Aquell fals encís que tenen les notes
I de matinada les melodies es succeïen
I això que mai vàrem veure’ns folls,
I això que ja ens sabíem bojos i tot,
Darrere les muntanyes n’hi ha despertats,
Allà on les ones son del color del demà,
On cada passa és un altre comiat,
Quan ja no resta més que escoltar,
Quan cap savi ni saviesa n’era prou…
I doncs, perquè naufragar? Iniciar?
Perquè suposo que camino, imagino,
I navego per terra, aturant-me sol.
I no tinc doncs motius per seguir,
La mort és la vida i la vida mort,
Mentre ultimo els preparatius al somni
Milers de motius, imatges i llunes van,
On les senzilles paraules s’omplen i van,
Mai no aturarem les passes ni cap comiat,
Darrere cada instant vindran els somnis,
Serem la justa mesura, el que fa de nosaltres
Nus i muts, lleugers i serens, el que ens anima,
Si l’ànima de cor i llàgrimes ja no sap viure.
I ens diran quin és o no és el senyal per ser i estar,
Cada camí té dreceres que el caminant desconeix
I de cada arbre creix i neix la mesura més noble,
El que el fa ser diferent del qui creia ser
El que ens du al darrer moment, i ser qui és…
Cada paraula
Cada vers
Cada drecera
El ser, el no ser
Així desperto del son primer
I d’ells vénen a mi dolços somnis
Potser els justos per tornar a dormir
Qui sap si els necessaris per ser i al revés
No tornaré mai més a néixer,
Encara la vida ens mata i ens ensenya
Encara que a les darreres idees
Falten les primeres, les més belles.
I així eternament, naixent i creixent,
Però dec ser jo, no soc pas el primer.

***

Epíleg

“Entre els teus ulls i els teus llavis he après una altre visió, a tu”

Entre el juny del 2006 i el març del 2007 he elaborat aquests poemes de forma espontània, gairebé casual, l’escriptura automàtica s’ha canalitzat mitjançant un sistema tant antic com pràctic d’evacuació d’idees i pensaments, sentiments d’una terra i una gent que bateguen al voltant dels nostres cossos. El meu cervell s’ha anat impregnant de totes les fragàncies i aromes que han passat, tant pels sentits com per el cap. Els versos son el fruit de tots els somnis que he anat cultivant amb el temps, el sol, la lluna, elles, ells, la terra, el vi, la cervesa i la gent. Cadascuna de les sensacions son aparadors naturals on m’hi he vist reflectit, no tan sols la imatge o el nostre rostre, ha estat com un viatge iniciàtic cap a paratges de la memòria i el present. Com eterna espurna i foc candent, per a mi ha estat la prova i la clau, tots els misteris han aparegut al no anomenar-los, al deixar de creure amb la màgia s’ha fet més present que mai. Mai hagués imaginat la força energètica que brolla per cada partícula de pell i sentiment. Potser antigament els sentits bloquejats i minvats han reculat i tornen al primer estat, a la invocació més clara i transparent, com antic rierol d’aigua, llum, pau i vent. Aquest epíleg no vol fer més que transportar les inquietuds i les ànsies, de fer sentir la pell a la pell, de posar-me enlloc de l’arbre cercant la primera pluja d’hivern, aquella que sembla que mai no arriba, fent sorgir de nou l’anhel, fluint entre cada arrel… Sentir la força invocada o cada vers sense complexes ni tabús ens faria tornar al lloc del primer bes, del primer xisclet, de les primeres paraules o les últimes, l’eterna tornada de l’univers, al món de les bruixes i les fades, a la font on vàrem mirar-nos. Entre Vilassar de Dalt i Amer la meva ànima transità sense saber si tornaria a provar les claus que em van fer tornar, totes aquelles tardes, tots aquells matins, les nits plenes i llunàtiques, les venes roents i enceses de les tempestes com feres anònimes i obertes. Cada esglai era cor i ensenya, i sabia com volia ser i sabia que hi era. El kharma va seguir donant-me lliçons magistrals al voltant de cada passa i cada gest, cada bes era foc i aigua, era aquell dolç embruix de lluna que enlluerna tants cossos com estels, la seva màgia ja no caldria ser descoberta, tot era damunt la taula, el desconegut, allò ocult, tot era entre nosaltres. Allà fora, sabíem, els mateixos gestos, les mateixes ànsies, cadascú pel seu cantó i junts al trobar-se, al trobar-nos, al alçar-se. I ja no caldria caure als pous que abans sabíem que trobàvem. A cada bosc les petjades d’antic trobadors anunciaven les vies on tornaríem a estimar-nos. I ja no era u, ni dos, ni tres, de fet cada vegada que volia tornar a ser un ésser únic tornaven tantes arrels que tot l’univers era un, que era un mateix. I sabia que tot això ja naixia, sabia que creixia l’encís, tot i les hores tortes d’uns dies, mai serviren per separar energia ni cos, ni cor ni ment, les ànsies de sentir-me tant unit al desig, de sentir-te més enllà de tots els cims, on no hi ha res i tot és dit, on la immensitat commou les entranyes i els sentits, allà podríem trobar-nos, encara que tot restés, viu o mort, absolut o vuit. Era d’allí d’on venien a mi tants somnis com un ahir passat i difús, com les mateixes energies que venien a ocupar-nos tot i l’hivern, tot i el somni present, a cada instant, a cada moment.

-El BARREJA encara es pot trobar a les llibreries Laie i LaCentral,
si el voleu adquirir, doneu-vos pressa, estan a punt d’esgotar-se-